1. Introducció
Motivació i procés d’elaboració
La meva passió pel cinema i la meva fascinació per la ment humana han estat decisives a l’hora d’escollir el tema del treball.
En un principi se’n van acudir un munt de títols de pel·lícules que tractaven d’una manera directa les malalties mentals, però de seguida vaig adonar-me que, si no volia perdre’m, hauria de reduir tant la llista de pel·lícules com les classes de trastorns mentals treballats.
Finalment, els dos tipus de trastorns que he escollit són el TID (trastorn d’identitat dissociatiu) i l’esquizofrènia. D’una manera indirecta també he tractat l’amnèsia i el xoc posttraumàtic, ja que moltes vegades són símptomes o detonants de les altres dues malalties.
No totes les pel·lícules que he visionat les he treballat a fons, encara que d’una manera o una altre les acabo mencionant totes. També es dona el cas que he anomenat algunes altres de les quals solament he llegit l’argument i la interpretació, com ha estat el cas de Sybil, però m’ha semblat important fer esment per la seva transcendència.
Per contrastar la meva tesi he consultat pàgines web sobre cine i psiquiatria, he llegit alguns llibres sobre el tema. També, he comptat amb l’inestimable ajuda de la meva tutora, la Montse Cañellas, que m’ha facilitat els contactes necessaris per visitar els centres de salut mental Pere Mata de Reus, el centre de salut mental Benito Menni de Sant Boi i el centre de salut mental d’adults de El Vendrell, i en els tres casos he aconseguit fer les entrevistes que apareixen en aquest treball.
El tema
Els trastorns mentals han estat sempre un tema molt utilitzat pels directors i guionistes de cinema. Això ha suposat que persones no expertes en aquestes malalties hagin fet la seva pròpia interpretació manipulant, en moltes ocasions, la realitat d’aquest món.
La psicopatologia humana s’endinsa en un terreny fascinant que desperta la curiositat dels espectadors. Aquesta té un component misteriós, inquietant i morbós que ens atreu a tots i que el cinema ha sabut aprofitar. A més a més les pel·lícules que prenen com a referent les malalties mentals ens apropen a un món desconegut al que la vida real no ens permet accedir.
Per desgràcia, les pel·lícules poques vegades plasmen correctament com és realment la malaltia, ja que majoritàriament solen exagerar els símptomes que més destaquen del trastorn. D’aquesta manera aconsegueixen mantenir l’ interès per la trama i la tensió necessària per a assegurar-se l’èxit de la pel·lícula. És així com s’han anat creant aquests estereotips que tant de mal han fet al món de les malalties mentals i de la psiquiatria.
Al cinema és comú la barreja de símptomes i la confusió entre diferents trastorns. Aquestos, quasi bé sempre, s’associen a comportaments violents. Tampoc surten ben parades les institucions psiquiàtriques ni els professionals mèdics.
La pregunta és: Té el cinema una certa responsabilitat en la visió estereotipada que tots tenim del malalt mental, dels centres de salut mental i dels seus professionals?
En aquest treball m’he proposat comprovar en quina mida aquesta qüestió és o no certa, però també he volgut conèixer aquests dos trastorns, un dels quals és poc freqüent encara que molt recurrent al cinema, parlo del TID, mentre que l’altre, l’esquizofrènia, s’està estenent com una epidèmia entre la població més jove degut en molts casos a la ingesta de tòxics.
2 comentaris:
Realment és un treball molt interessant Clàudia
Hola! molt bon treball, m'ha agradat molt! Jo l'any que ve començaré el 2n de batxillerat i ja m'estic preparant el TDR i faig el mateix tema. Gràcies per pujar el teu treball, m'ha ajudat a aclarar algunes idees (com les películes que haig de veure).
Publica un comentari a l'entrada