7. Conclusions
Es hora de revisar la hipòtesi amb la qual iniciàvem aquest treball. Té el cinema una certa responsabilitat en la visió estereotipada que tots tenim del malalt mental, dels centres de salut mental i dels seus professionals?
El cinema n’és en bona part responsable, però no se’l pot acusar d’aprofitar-se d’una imatge (la de la malaltia mental) que ja existia prèviament a la vida real. Si el cinema ha utilitat aquest tema és perquè era coneixedor de la inquietud que generava en la gent. En tot cas se’l pot acusar de exagerar o de distorsionar la realitat en favor de l’espectacle.
De fet, fins a mitjans del segle XX la realitat, en molts casos, no s’allunyava gaire del que reflecteix el cinema . Per exemple, les teràpies aplicades als pacients eren molt més dures que les que es fan servir a l’actualitat., s’aplicava sistemàticament l’electroshock o l’ús d’intervencions quirúrgiques tan agressives com la lobotomia. En el cas de l’electroshock sabem que en l’actualitat si que s’aplica però de forma puntual. Respecte a la lobotomia és un tipus d’operació que s’ha descartat per complert com a tractament de qualsevol tipus de patologia mental.
Tornant al tema de les institucions mentals, he pogut comprovar personalment gràcies a les meves visites als hospitals de salut mental del Pere Mata a Reus, Benito Menni a San Boi i al Centre de Salut Mental del Vendrell, que són llocs completament tranquils i adaptats a qualsevol tipus de necessitat del pacient. Estan lluny de semblar-se als sinistres psiquiàtrics que apareixen a pel·lícules com Shutter Island o Alguien voló sobre el nido del cuco. encara que no podem oblidar que també al cinema es trameten imatges de normalitat d’aquests tipus de espais, per exemple a la sèrie Perdidos o a K-Pax.
Respecte als malalts, el testimoni dels especialistes als que he entrevistat coincideixen en la necessitat de desfer la valoració negativa que es té sobre ells, i coincideixen a assenyalar el malalt mental com una víctima i no com un psicòpata agressiu, ja que el psicòpata és una persona amb problemes de caràcter produïts en part per greus mancances afectives que han acabat afectant la seva ment. En el reportatge sobre els pacients de l’Hospital de Salut Mental de Sabadell que es recull a aquest treball, va queda ben clar com el patiment i la por afecten aquests malalts.
Hem dit que darrere els estereotips sempre hi ha una certa veritat. Per exemple, a l’Hospital de salut mental Benito Menni (1854), durant el segle XIX i part del segle XX va haver moments de massificació i els interns patien una greu alienació doncs es barrejaven malalts de diversa tipologia –‘idiotes, imbècils, retardats mentals, dements, epilèptics, alcohòlics, agitats, turbulents, processats...’[1]-. En l’actualitat els hospitals especialitzats atenen sobre tot: trastorns d’ansietat, d’adaptació, de personalitat, pacients per drogaadicció, per depressions, per esquizofrènia i altres tipus psicòtics.
Ja des de mitjans del segle passat es va apostat per crear unitats assistencials dependents dels hospitals comarcals com un manera de descongestionar el grans hospitals i d’oferir un servei més proper.
També s’ha avançat en quant als especialistes. Ara ja no parlem solament de psiquiatres sinó de tota una comunitat terapèutica (metges, psicòlegs, treballadors socials, auxiliars sanitaris, psicoterapeutes, dinamitzadors...)
En quant a les malalties tractades al meu treball, l’esquizofrènia és una malaltia greu bastant freqüent i la seva curació es redueix exclusivament al tractament farmacològic. En canvi el Trastorn d’identitat dissociatiu és molt poc freqüent encara que ha sigut molt utilitzat al cinema. Aquest últim és més fàcil de tractar perquè sol estar produït per un trauma, sovint a la infància. El seu tractament sol ser amb teràpia psicoanalítica i hipnosis encara que segons els especialistes que he consultat, de vegades també requereix ajuda farmacològica.
En realitat el problema de la percepció de la malaltia mental i el seu entorn te molt a veure amb nosaltres mateixos. Tots sentim por d’allò que no podem controlar, i per això les persones que pateixen aquest estat se’ns presenten com a éssers que han perdut el control de la seva pròpia ment, i que no saben exactament què els està passant. Al llegir alguna dada sobre la història de la psiquiatria hom se’n adona de que des de temps remots l’home dement s’ha associat a la bruixeria, a les forces desconegudes i, aquesta falta de explicacions racionals sempre ens ha intimidat. De fet, parlant sobre aquest treball he recollit històries que expliquen que, no fa tants anys, sobre tot als pobles, els malalts mentals restaven reclosos a dins les cases durant tota la seva vida, amagats de la mirada de la gent del poble. Sortosament això ha canviat força!
Com dèiem, si que és veritat que el cinema ha influït en la visió que puguem tenir sobre aquest tema, però no el podem culpar totalment de haver creat un perfil de malalt mental perquè el seu objectiu no ha sigut mai didàctic sinó més aviat lúdic. La visió que ens arriba a través de les pel·lícules és molt variada: en ocasions el malalt mental és tractat amb realisme com a Una mente maravillosa, però també trobem exemples en que el malalt és un simple instrument per desenvolupar la trama d’una pel·lícula de terror o d’intriga, com a El resplandor, El silencio de los corderos, Recuerda, o Shutter Island, o com un drama de gust agredolç com a K-Pax, o fins i tot d’humor com el cas de ‘Una terapia peligrosa’. Malgrat això sóc conscient que va haver una època en que el cinema era potser l’única via d’accés al coneixement de com podien ser aquests hospitals, dels seus interns i dels tractaments que se’ls aplicava, ja que no hi havia cap altre manera d’accedir-hi. Però això ha canviat, ara mateix tots tenim accés a múltiples vies d’informació sobre el tema, per tant ja no hi ha excusa. Tots podem veure cinema i a l’hora saber separar la realitat de la ficció. Penso que el mal que en el seu moment, va poder fer el cinema ja està fet. Ara ens queda mirar cap endavant i intentar valorar els avanços que s’han produït, tant de caràcter terapèutic, com farmacològic, com assistencial, i que estan canviant favorablement la qualitat de vida d’aquests malalts.
Els que, per sort, no patim cap patologia mental estem obligats a educar la nostra mirada trencant perjudicis que solament contribueixen a crear barreres de por.
[1] Pàg.117 Del internamiento a la Psiquiatría comunitaria. Història Benito Menni. Tomás Arranz (1984)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada