5.3. El centres psiquiàtrics al cinema
Associem la paraula ‘manicomi’ a un lloc on es mantenien els malalts mentals tancats contra la seva voluntat. Al principi rebien el nom d’ asils i de certa manera aquesta paraula segueix mantenint aquest significat. Una de les definicions que trobem a wikipedia és:
Asilo, establiment: Lloc d’acolliment, residència o serveis per persones grans, pobres, discapacitats i dependents en general. Per exemple trobem a la sèrie de dibuixos animats de ‘Batman’, el famós ARKHAM ASYLUM, que és un centre per a criminals dements. Aquest és un edifici neogòtic la aparença del qual és sinistra encara que manté certes similitds amb els centres psiquiàtrics europeus de principis del segle XX.
Amb el temps hem anat substituint la paraula tabú manicomi per altres menys malsonants; en l’actualitat els anomenem ‘Centres psiquiàtrics’ o ‘Hospitals de Salut mental’. Per a la majoria de persones, aquests llocs ens suggereixen espais inquietants, excessivament blancs on se senten crits; en molts casos ens imaginem habitacions embuatades i insonoritzades, o veiem cel·les amb braços que tracten d’aconseguir tocar-nos. Totes aquestes imatges han sigut alimentades pel cinema.
A la pel·lícula ‘Gabinete Caligari’ de 1920 el manicomi està representat amb decorats on tots els angles són molt aguts, punxants, agressius; també apareixen moltes portes, simbolitzant llocs amagats darrere dels quals ens esperen personatges diabòlics o embogits. Encara que no és cert que la imatge del manicomi en aquesta pel·lícula no pretén ser realista si no que és un espai deforme en el que l’espectador se sent incòmode i espera rebre un esglai en qualsevol moment. De fet, al seu moment es va presentar com una pel·lícula de terror.
Una de les pel·lícules en les que el centre psiquiàtric es presenta com un lloc inhòspit i terrorífic és a Dràcula. L’escena del malalt mental (Tom Waits) a la seva cel·la embuatada, plena d’insectes que volen al seu voltant, la visió els cel·ladors que porten una mena de casc per protegir-se de l’atac dels interns i els propis interns encadenats, a més de la llum que enfoca des d’a baix produint ombres, les cel·les amb barrots, tot això no ajuda a crear precisament un ambient relaxat i agradable.
Malgrat això la imatge de centre psiquiàtric ha canviat. A la pel·lícula de Rainman, el protagonista rep la millor atenció dels seus cuidadors, i l’entorn és lluminós, jardins cuidats, habitacions confortables, ambient càlid i molt acollidor. Els que recorden el psiquiàtric de la pel·lícula ‘K-Pax’, saben que és un lloc on els malalts conviuen intercanviant jocs, compartint manualitats, fent representacions, etc. Té espais exteriors i la vigilància passa desapercebuda o almenys en cap moment es fa evident. El mateix ocorre al psiquiàtric de la sèrie ‘Perdidos’ en la que Hugo, que pateix al·lucinacions en les que veu a morts, es mou amb total naturalitat per uns espais que es presenten acollidors. Allà interns i visitants es passegen sense que en cap moment ens doni la sensació de que estiguin sent vigilats.
Però quan les pel·lícules actuals reprodueixen ambients de la primera meitat del s. XX o anteriors, els directors tracten de representar els manicomis tal com eren en aquells moments, i la veritat és que deixa molt a desitjar. Un exemple és la pel·lícula de ‘Shutter Island’ en la que Leonardo Di Caprio entra en un centre psiquiàtric per esclarir l’origen d’una misteriosa desaparició. El centre està situat en una illa inaccessible, hi ha una gran tempesta, els espais exteriors estan representats per boscos frondosos i penya-segats molt escarpats.
En quant als edificis són d’estil neogòtic o neoclàssic. L’edifici principal és una mena de castell fortificat, en el que es troben els malalts més perillosos. Les habitacions són petites cel·les fredes i amb les parets blanques, però a l’edifici fortificat no hi ha habitacions sinó que directament es tracta de cel·les carceràries, on els interns apareixen despullats i en condicions penoses, hi ha goteres i els accessos són passadissos laberíntics i la llum escasseja.
Una altra pel·lícula que reflexa la fredor i la rutina instal·lada en el dia a dia del centre psiquiàtric és ‘Alguien voló sobre el nido del cuco’. Aquí es reprodueix la visió típica que tots tenim dels centres psiquiàtric: espais freds i blancs, reixes a les finestres , habitacions d’aïllament i mètodes de contenció brutals com l’ electroshock i la lobotomia.
El mateix aspecte de fredor i incomunicació es veu reflectit a ‘Birdy’. Aquí la habitació de Birdy, el protagonista, és absolutament blanca, amb les parets de taulells blancs; només veiem el llit i una cadira. La única finestra està molt alta i per descomptat enreixada. Un escenari totalment desolador.
A la major part de les pel·lícules l’acció de la qual transcorre a partir dels anys 90, veiem una humanització de la institució psiquiàtrica. Un centre psiquiàtric és en la actualitat un lloc molt més acollidor. Ho he pogut comprovar amb les meves visites a les institucions Pere Mata de Reus i Benito Menni de Sant Boi.
Malgrat això, sempre persistiran a la nostra memòria els efectes negatius del cinema sobre la visió de les institucions psiquiàtriques, la millor prova d’això són els reportatges que corren per Internet sobre aquest tema:
http://tejiendoelmundo.wordpress.com/2010/05/27/hospitales-abandonados-el-sanatorio-mental-hellingly/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada