5.4. El malalt mental al cinema. Els tòpics més freqüents

5.4. El malalt mental al cinema. Els tòpics més freqüents

Es fàcil caure en el tòpic de que una persona que no està en els seus cabals pot resultar perillosa. Això és degut a que la seva ment ja no està subjecta a unes regles de conducta que tots tractem de  respectar per a poder conviure. La pena és que el malalt mental ha perdut el rumb de la seva vida i no respon al que nosaltres esperem; d’ aquí la nostra por, i és aquesta por de la que s’ha aprofitat el cinema per a convertir al malalt mental en un ser vil capaç de les pitjors malifetes. A la realitat existeixen dos tipus de malalts ben diferents: el malalt mental el problema del qual és de caràcter biològic, (és a dir, alguna connexió amb el seu cervell s’ha vist alterada o trencada), com és el cas de l’eminent matemàtic Dr. Nash a ‘Una mente maravillosa’, i el malalt social el comportament del qual té molt a veure amb les condicions de vida que ha tingut durant la seva infància. Aquest últim sol ser una persona que no ha rebut afecte i l’educació necessària per poder conviure amb els demés; pot desenvolupar conductes psicòpates  i asocials que el condueixin a cometre actes delictius, inclús a l’assassinat. Hi ha pel·lícules que recreen aquest tipus de conductes i els seus protagonistes no estan ‘bojos’ en el sentit clàssic de la paraula sinó que són conductuals greus, que seria un altres tipus de desconnexió amb la ‘realitat social’. Algunes d’aquestes pel·lícules són ‘La naranja mecánica’, el personatge de la qual és Alex, un ser abocat a la violència. Un altre personatge psicòpata que renega del món perquè se sent superior és Hannibal Lecter a ‘El silencio de los corderos’. Però no són en si mateix malalts mentals d’origen fisiològic sinó víctimes d’infàncies difícils, sers freds que no mantenen una bona relació amb els seus congèneres.

El malalt mental esquizofrènic, no és agressiu, millor dit reacciona davant el pànic que sent per la gent que l’envolta i a la que no entén; pensem en un cas molt ben reflectit al cinema a ‘Birdy’, el jove que es tanca al seu món d’ocells, no reacciona, no sembla assabentar-se del que l’envolta, però la seva expressió és angoixada, i no és cap cas violent.

Malgrat tot, és cert que en moltes ocasions la reacció cerebral (la ferida) ve provocada per una situació externa extrema, un trauma, que en molts casos explica la reacció dels malalts. No obstant, els especialistes creuen que davant una situació així no totes les persones reaccionen de la mateixa manera; així les persones que pateixen brots d’esquizofrènia o desordres d’identitat solen tenir certa ‘tendència genètica’. Al cinema la major part dels protagonistes ‘malalts’ solen haver sofert algun tipus de trauma que justifica la seva malaltia. En moltes d’elles la causa principal és la guerra. Per exemple, és el cas de Travis Bickle, protagonista de Taxi Driver, o Nick, l’home que es jugava la vida cada dia a la ruleta russa després d’haver viscut l’ infern del Vietnam, a ‘El cazador’. En altres casos el trauma és degut a una experiència que no es pot assumir pel malalt, és el cas de ‘K-Pax’, en el que el protagonista ha d’afrontar la violació i assassinat de la seva muller i la seva filla; a ‘Shutter Island’ el protagonista ha de assumir la mort dels seus tres fills i la seva pròpia venjança; a ‘Las tres caras de Eva’, la protagonista no accepta haver sigut sotmesa a abusos a la infància; és també el cas del Dr. Edward a ‘Recuerda’, el qual va ser el causant de la mort accidental del seu germà quan era un nen, i així podíem enumerar molts altres exemples.

En altres pel·Lícules el malalt mental és una excusa per desenvolupar la trama i s’utilitza a aquest com a assassí motivat simplement per la pròpia malaltia mental. Manera de crear un mite negatiu entorn les malalties mentals; és el cas del protagonista de ‘Vestida para matar’, el protagonista de la qual no accepta el seu sexe i això el porta a transformar-se en un criminal, o el propi cas d’Hannibal Lecter a ‘El silencio de los corderos’, que representa el mal personificat sense motiu aparent, o el trasbalsat Jack Torrance corrent pels passadissos de l’hotel Overlook a ‘El resplandor’.

Es esperançador comprovar que en l’actualitat els metges especialitzats, els centres i organismes implicats lluiten contra aquests estereotips intentant desfer tòpics a través de campanyes informatives , jornades de portes obertes, i sobre tot permetent al malalt conviure en un entorn normalitzat,  donant-los eines per fer el seu món més feliç.