5.4.1.Tractament del T.I.D. al cinema

5.4.1.Tractament del T.I.D. al cinema

El T.I.D. és un trastorn molt poc corrent, que tot i així és conegut per la població general degut a la amplia representació que han fet d’ ell en la literatura i el cinema. De tots els trastorns mentals, el T.I.D. és sens dubte el que ha donat més joc als guionistes i directors de cinema, i la raó és la possibilitat de sorprendre a l’espectador amb finals inesperats i girs sorprenents en el guió.

Certament, el canvi d’una personalitat a una altra ofereix una inestimable possibilitat al cinema per reflectir-ho a través de l’ús de diferents personatges interpretats per diferents actors, fet molt remarcat en pel·lícules com ‘El club de la lucha’ o ‘Las tres caras de Eva’.

No obstant, l’ interès que ha mostrat el cinema per aquest trastorn no ha derivat en una correcta representació d’aquesta malaltia, és més; es creu que és un dels trastorns pitjor tractats. El que es presenta davant l’espectador és una versió estereotipada d’aquest basada única i exclusivament en la presència de vàries personalitats  diferents, deixant de banda qualsevol altre element propi del trastorn.

La majoria de les pel·lícules que han utilitzat el trastorn ho han fet presentant els personatges amb personalitats extremadament conflictives i violentes degut a la major potencialitat de l’ impacte d’aquest tipus de trames. Però realment no succeeix així; són mínims els casos en els que s’ha donat un assassinat o crim relacionat amb el trastorn. El que si que succeeix és que les personalitats són oposades entre si, és a dir, existeix una personalitat irresponsable, capritxosa i amb conducta infantil, i una altra personalitat racional, responsable i adulta.

El desdoblament de personalitat ha atret des de fa molt de temps al ser humà. Obres com ‘Dr. Jeckyll y Mr Hide’ (1886) escrita per R.L. Stevenson, es pot considerar la primera aproximació a la dissociació de la personalitat per part de la ficció, i des que va arribar a les pantalles, s’ha demostrat el gran interès que desperta el fenomen ‘alter ego’ en el públic.

Existeixen casos reals portats al cinema, com és el cas de ‘Las tres caras de Eva’ i ‘Sybil’ (el cas de Sybil l’hem comentat anteriorment). En el cas de ‘Las tres caras de Eva’, es parla del cas d’una jove que desenvolupa tres personalitats diferents. Poc abans de que apareixés la pel·lícula, dos psiquiatres (Corbett Thipgen i Hervey M Cleckly) havien publicat un llibre narrant el cas de la jove i dolça Chris Costner, que havia arribat a la seva consulta amb forts mals de cap als que cap metge havia trobat explicació. Després de llargues sessions de teràpia va sortir a la llum una nova personalitat, rebel i descarada. L’ èxit del llibre va ser tan gran que es va convertir en la base d’aquest film. A la pel·lícula, Eva White és una jove tímida i poc alegre que, amb la ajuda del psiquiatra acaben descobrint que poseeix unes altres dos personalitats diferents a ella, que li apareixen per un fort trauma de la infància.

 Encara que a la pel·lícula es mostra un final feliç, en el cas real de Chris Costner se sap que va arribar a desenvolupar unes vint personalitats diferents.

Realment, la múltiple personalitat ha funcionat  més com un mitjà amb el que s’ha tractat de justificar parts de pel·lícules que d’una altra forma, la trama hagués sigut insostenible. De fet, poques pel·lícules han mostrat la realitat del trastorn o almenys, han intentat mostrar altres característiques del trastorn que no siguin les convencionals. Per això, en aquelles pel·lícules en las que es coneix la presència del trastorn al final, és recomanable fer-hi un segon visionat, ja que la primera vegada possiblement  només apreciem el valor de la sorpresa final i la segona vegada, quan ja sabem de l’existència del trastorn en el protagonista, podem veure-la des de un punt de vista diferent, analitzant bé les imatges, diàlegs i situacions a les que no varem estar atents la primera vegada.