5.2.Els tractaments psiquiàtrics al cinema

5.2.Els tractaments psiquiàtrics al cinema

L’electroshock

Dos metges italians, Ugo Celeteri i Lucio Bini, van ser els primers en utilitzar la electricitat amb fins terapèutics per provocar convulsions. Els principals pacients que es van beneficiar d’aquest tractament van ser els depressius, en segon lloc els esquizofrènics, als quals amb aquesta teràpia desapareixien els deliris, i per últim, l’ electroshock també es va aplicar a pacients bipolars, els quals pateixen una alternació de fases de gran eufòria amb altres de fortes depressions. El que es podia percebre era que aplicant descarregues elèctriques al pacient disminuïen els símptomes. Però la descàrrega elèctrica per si mateixa ja implicava una senyal de perill o, si més no, una por a la agressió física. Tots nosaltres hem rebut una rampa, o sabem que les els raigs de les tempestes amb descarrega elèctrica poden arribar  a causar la mort, o fins i tot hem vist a pel·lícules com castigaven als enemics utilitzant descarregues elèctriques com a mètode de tortura. No és d’estranyar, per tant, que l’ electroshock gaudeixi de tant mala reputació entre la població. El cinema, o fins i tot els medis de comunicació i la televisió han contribuït a que es veiés el tractament d’ electroshock com una teràpia molt perillosa, i en molts casos, com una tècnica utilitzada per destruir la personalitat del malalt per a que no ocasionessin problemes a la institució i a la pròpia societat.

En la actualitat, la denominació d’ electroshock ha sigut substituïda per teràpia electroconvulsivant (TEC). El TEC ha demostrat ser molt eficient al tractament de les fortes depressions, als malalts bipolars i als esquizofrènics quan no responen al a medicació i empaiten les idees delirants i suïcides. En aquest cas, quan s’aplica la descàrrega elèctrica el pacient es troba totalment adormit alhora que connectat a un polígraf, un aparell que conté estris que mostren les variacions del ritme cardíac, la tensió arterial i el ritme respiratori, i a tot això s’hi afegeix un instrument de reanimació. Tot això garanteix que el TEC aporta màxima seguretat al pacient, que només es beneficia d’aquesta teràpia. Per això, es pot assegurar que no és un tractament útil per al control de la agressivitat, com ens han mostrat a pel·lícules com ‘Alguien voló sobre el nido del cuco’, en que la infermera aconsegueix domesticar temporalment a un suposat psicòpata, i l’amenaça amb aplicar-li la lobotomia si no es comporta correctament.   La importància de la influència d’aquestes pel·lícules va ser tan gran que per poder aplicar aquest tractament es necessita la firma d’un familiar que autoritzi la seva aplicació. Aquesta por ha provocat que molts familiars es neguessin a firmar-ho i amb això, els pacients que es podrien haver beneficiat del TEC i haver acurtat la seva estància en una institució psiquiàtrica, han tingut que romandre-hi més temps. Aquesta circumstància no ha impedit que en pel·lícules tan recents com “Shutter Island” tornin a aparèixer aquest mètodes enfocats des del patiment del malat, i això no contribueix en absolut a desmitificar el seu ús.

La lobotomia

La tècnica de l’actuació quirúrgica sobre el cervell d’alguns malalts deriva dels treballs d’investigació de Fulton i Jacobsen, l’any 1935. Es va començar a aplicar a malalts que no responien a cap tractament, encara que també va ser utilitzat amb pacients epilèptics i amb dolors crònics. La lobotomia consistia en la introducció d’un objecte punxant a traves dels orificis de l’ull de tal forma que seccionava una petita part del lòbul frontal. Amb això s’aconseguia modificar la conducta dels pacients psicòtics.

 El que no es podia evitar amb aquest tractament era lesionar parts importants del cervell, amb la qual cosa el pacient es tornava en un ésser semblant a un vegetal. En la pel·lícula mencionada anteriorment, ‘Alguien voló sobre el nido del cuco’, el protagonista és castigat i se li aplica la lobotomia amb la intenció de acabar amb la seva conducta agressiva. Per sort, a la pel·lícula no es mostra com se li aplica aquesta teràpia, tan sols es menciona, però el terror que va causar als espectadors encara perdura avui dia.  A la pel·lícula “Shutter Island” s’amenaça el malalt amb aquesta intervenció i és presentada com el que en realitat era, un camí cap el far que no tenia tornada, ja que els malats sabien que era allí on es practicaven les lobotomies. A l’actualitat el més semblant a aquest tipus d’operació és l’estereotaxia, que consisteix en implantar substàncies radioactives, electrocoagulació i ones de ultrasons que precisen el lloc exacte del cervell on s’ha d’ actuar sense afectar a les zones veïnes. Els pacients que responen millor a la estereotaxia són els que pateixen depressions greus i trastorns obsessiu-complusiu (TOC) quan no responen a cap altre tipus de tractament.

Segons el que mostren moltes pel·lícules, el pacient ha de ser introduït al quiròfan en contra de la seva voluntat i, un cop anestesiat se li practica la operació. Però no només això; al cinema no s’aplica la operació amb una finalitat terapèutica, sinó amb la intenció de ‘neutralitzar’ a un individu que molesta. Durant molt de temps s’ha cregut que els psiquiatres dominen la ment humana i el que pretenen és exercir el control sobre conductes incorrectes. Però realment la finalitat és totalment el contrari; el psiquiatra ha intentat comprendre el comportament humà i aquelles malalties que impedien als pacients portar una vida normal. El que és cert és que la psiquiatria ha avançat mitjançant un sistema de assaig i errors, i això és el que ha provocat males visions sobre aquest ofici, fins a arribar a la època actual.

L’hipnosi

En moltes ocasions, el cinema ens ha presentat la figura d’un psiquiatra pervers que utilitza la hipnosi per convèncer als seus pacients per a que cometin delictes i posteriorment, gràcies als efectes hipnòtics, ha aconseguit que el pacient no recordi res del que ha succeït. També s’ha donat el cas de que l’hipnotitzador ha fet reviure etapes de la vida del pacient que estaven emmagatzemades al seu subconscient per causes traumàtiques.

Al cinema, molts personatges que han patit problemes d’ estrès posttraumàtic (com visualitzar la mort de companys en el cas dels soldats, o en el cas de dones que han sigut sotmeses a agressions sexuals) han presentat problemes d’identitat. En aquests casos s’ha aplicat majoritàriament la hipnosi com a mecanisme curatiu, com és el cas del film de ‘Las tres caras de Eva’.

La base teòrica de la hipnosis consisteix en que en l’individu hipnotitzat es produeix un estat d’alteració de la consciència dirigit per una altra persona, a través del qual pot experimentar variacions en el seu estat d’ànim. Per tant, per entrar a la etapa hipnòtica és necessària una gran concentració.

El subjecte hipnotitzat entra en el denominat ‘estat de trànsit’ que pot aconseguir diversos nivells. El nivell de trànsit superficial en que s’obté una relaxació muscular en que pots ‘flotar’, el nivell de trànsit mig en que apareix una disminució del dolor i una pèrdua de la memòria parcial o total, i per últim el nivell de trànsit profund en que s’aconsegueix una anestèsia profunda amb sensacions visuals i auditives inferides per l’hipnotitzador.

Actualment, la hipnoteràpia s’utilitza principalment a teràpies de relaxació, que corresponen a un estat de trànsit superficial, encara que s’aplica per al tractament de les fòbies. Els estudis realitzats sobre els efectes de la hipnosi en la voluntat dels hipnotitzats ens indiquen que aquesta no es veu afectada fins l’extrem de realitzar tasques que no farien voluntàriament estant desperts. Aquesta teràpia és aplicada, encara que de forma minoritària, a la pel·lícula

 “K-Pax” on el pacient, per causes traumàtiques, ha creat una personalitat nova i el psiquiatra l’ajudarà a recuperar els records del seu passat mitjançant la hipnosi.

ALTRES TIPUS DE TRACTAMENTS PSIQUIATRICS AL CINEMA

L’ús de les camises de força, de les dutxes d’aigua calenta, del tancament a habitacions aïllades, l’ús de grillons i cadenes per reduir als pacients violents... 

Tot això ens mostra els recursos tan pobres que s’han utilitzat durant segles als manicomis per retenir als malalts amb crisis d’agitació en absència de fàrmacs que poguessin reduir aquestes conductes dels pacients. Un exemple en el qual el protagonista fa servir camisa de força es Hannibal Lecter, a ‘El silencio de los corderos’.