4.2. Una mente maravillosa

4.2.UNA MENTE MARAVILLOSA

Fitxa tècnica Direcció:              Ron Howard.                                                                          Pais:                    USA. Any:                     2001. Duració:              134 min. Repartiment: Russell Crowe (John Nash), Ed Harris (Parcher), Jennifer Connelly (Alicia Nash), Christopher Plummer (Dr. Rosen), Paul Bettany (Charles), Adam Goldberg (Sol),  Josh Lucas (Hansen), Vivien Cardone (Marcee), Guió:                   Akiva Goldsman; basat en                            Sylvia Nasar. Producció:          Ron Howard y Brian Grazer. Música:              James Horner. Fotografia:         Roger Deakins.

Sinopsi

Tracta de la complexa i turmentada vida de John Nash, un matemàtic que va descobrir una teoria la aplicació de la qual va revolucionar molts camps de la ciència; va formular les seves principals aportacions sobre la teoria dels jocs amb poc més de vint-i-cinc anys. Però la seva ment va jugar-li una mala passada portant-li una greu malaltia... Obsessionat des que era estudiant en trobar una idea matemàtica original, l’excèntric John Forbes Nash va fer un gran descobriment al principi de la seva carrera, expandint-lo per tot el món . Però el seu ascens va sofrir un dràstic canvi quan la seva ment brillant es va veure atacada per l’esquizofrènia i que durant dècades va patir un procés psicòtic que el va apartar de la seva activitat professional. Enfrontant-se a aquest repte, Nash va lluitar per recuperar- se amb la ajuda de la seva muller Alícia. Després de vàries dècades de penalitats va superar la seva tragèdia i va rebre el premi Nobel l’any 1994.

Comentari

Des del primer moment en que apareix el protagonista que suposadament és el personatge que volem estudiar, percebem una certa manca d’habilitats per comunicar-se amb la resta de la gent, podem dir que parlem de una persona bastant asocial.

A mesura que passa el temps veiem que sent un enorme complex d’inferioritat que possiblement farà que es tanqui en el seu propi món sense cap possibilitat de poder sortir-ne. Es converteix en una persona inestable, s’oblida de satisfer algunes necessitats bàsiques com menjar, o dutxar-se, i fins i tot arriba a perdre el control en algunes ocasions.

Apareix un nou company d’habitació creat per la seva imaginació però ell no ho sap. La al·lucinació es comporta tal i com ell desitjaria fer-ho ( es a dir, es una persona esbojarrada, fa el que vol, no te preocupacions...). Tot i això, sempre que el nostre personatge es troba en un moment de felicitat, de seguretat i màxima concentració, el company mai apareix. En el moment en què està en una situació de malestar amb si mateix, se sent insegur o enfadat, sempre apareix l’al·lucinació per fer-li sentir que te un suport exterior i algú a qui recolzar-se.

El rodeja monotonia i un món que pràcticament el fa sentir nul, per tant te la necessitat de sentir-se especial i que ell és diferent i superior a la resta. Amb això, crea un món paral·lel al seu, totalment fictici i que és pràcticament impossible que li succeeixi, però ell no ho pot percebre.

Havent creat aquest món totalment fals, apareix en el personatge una mania persecutòria que farà que el seu estat empitjori i fins i tot, en els moments més difícils recorrerà  a l’automutilació.

Quan finalment es ingressat en un centre psiquiàtric a causa del seu trastorn ha de començar a medicar-se . Un símptoma típic dels que pateixen malalties mentals es un rebuig a la medicació i un autoconvenciment de que no pateix cap trastorn i que no necessita medicació, i això és el que li passa al protagonista. A causa d’aquesta eliminació de la medicació, torna a recaure i a tenir al·lucinacions dins del món paral·lel. L’ estrès agreuja aquest estat.

Finalment, el pacient torna a medicar- se, intenta acceptar que els personatges que veu només estan a la seva imaginació i aprèn a viure amb les al·lucinacions ignorant-les per complet, però mai deixa de veure-les.

Intel·ligència i desequilibri emocional

Una mente maravillosa va posar de moda la associació directa entre la intel·ligències  prodigioses i la inadaptació social. Si féssim cas d’aquestes obres, els nois i noies excepcionalment intel·ligents semblarien  abocats al fracàs emocional, a l’angoixa i a la malaltia mental. El que el cinema reflexa no és sinó la excepció que confirma la regla.

Un psicòleg anomenat Lewis Terman, va realitzar una investigació sobre el tema el 1921. Va estudiar a més de 1500 escolars de Califòrnia amb coeficients intel·lectuals molt alts. A diferència del que es mostra a les pel·lícules, els nens amb puntuacions altes que va estudiar Terman estaven sans, ben adaptats i tenien èxit acadèmic. Anys més tard, els van tornar a estudiar i la majoria havien aconseguit alts nivells d’integració social.

És cert que determinats genis de les matemàtiques, la física o els escacs, tenen dificultats de relació social i problemes emocionals. El que hem de preguntar-nos és si aquests problemes deriven de les seves elevades capacitats o de la pressió a la que estan sotmesos per les expectatives dels que els rodegen.