“UNA CIERTA VERDAD”
Fitxa tècnica
Pel·lícula documental dirigida per l’Abel García Roure
Guió: Abel García Roure
Any 2008
Psiquiatra assessor: Josep Moya
Muntatge: Sol López
Coproducció: Evohé Films i Televisió de Catalunya
Introducció
Durant un període de quasi dos anys el director de cinema Abel Garcia Roure, va resseguint les vides de cinc persones que pateixen algun tipus d’esquizofrènia. A tots els uneix el fet que són pacients de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell.
El tractament de la pel·lícula és absolutament respectuós amb el malalt. El director es va situar darrera la càmera durant hores, en silenci; en acabar el rodatge es van seleccionar aquelles parts que després donarien sentit a les històries narrades.
La filmació ens permet assistir al dia a dia d’un hospital de salut mental. Veiem com funcionen els serveis d’urgències, com s’aplica el protocol d’actuació en els primers moments, la reacció dels malalts, les reunions dels especialistes per tractar cada cas, les sessions de psicoanàlisi amb el pacient, les teràpies de grup, l’actuació dels serveis socials a les llars dels malalts, es a dir, el seguiment de tot el procés fins que el pacient torna a tenir una certa autonomia i pot ser donat d’alta.
Hi ha tres casos dels qual en vull deixar constància en aquest treball, són els d’en Javier, l’Alberto i la Rosario. Cadascun d’ells pateix diferents graus de la malaltia i situacions personals molt diferents.
En Javier
És el més gran, té 58 anys, i ell és el protagonista principal d’aquest reportatge. També es tracta del cas més agut i persistent. Va patir el primer brot de psicosi esquizofrènica als 18 anys mentre feia el servei militar. Pensava que el sergent de la companyia el perseguia i que ell era víctima d’un complot en que tot el que es feia es referia a ell. Va aconseguir superar aquest estat. Tres anys després mentre preparava unes proves d’informàtica va patir un segon brot consistent en la pèrdua de la capacitat d’expressar idees mitjançant el llenguatge. No era possible articular un discurs coherent. No podia fixar el significat de les paraules. Va començar a emborronar fulls intentant, sense èxit, donar sentit a la seva redacció. A casa seva encara guarda unes carpetes en les quals es recull un glossari que ell va escriure amb el nom que rebia cada paraula amb en el seu nou món mental.
La malaltia va trencar el seu jo i ell va fer un esforç per omplir aquell buit inventant un món nou amb unes altres regles de funcionament. En Javier és un home que ha llegit molt. De fet creu que una de les causes de la seva malaltia és aquesta.
Altres deliris consisteixen a pensar que la seva dona, amb la qual ja no conviu, li va transmetre a través de “los jugos sexuales” uns “estafilococos” (paraula del seu propi vocabulari) que van afectar el seu metabolisme i finalment li van provocar aquestes al·lucinacions. També creu que el seus fills no són d’ell i que va estar enganyat.
Una de les característiques pròpies de l’esquizofrènia consisteix en sentir veus o sorolls a dins del cap. En Javier diu que té una radio-freqüència integrada al cap que el fa connectar amb altres realitats còsmiques. De fet diu que cada mol·lècula de pols és un àtom transmissor de freqüències que el connecten amb altres realitats còsmiques.
Ell rebutja la medicació perquè diu que el deixa inutilitzat, quasi com un vegetal, i això li impedeix portar una vida normal; però el cert és que si no la pren té moltes possibilitats de recaure en un nou brot esquizoide. Quan té aquests brots se l’ingressa i se’l medica. Ell no accepta que està malalt i per aquest motiu defuig ingressar a l’hospital i pregunta perquè ha de fer-ho si ell ja està bé. Quan li diuen que la doctora així ho aconsella respon que potser la doctora hauria de passar per algun tipus de test psicotècnic per a veure fins a quin punt ella és apta per a prendre aquests tipus de decisions. És a dir, es sent com un conillet d’Indies a les mans d’uns professionals que en realitat no saben el que es fan.
Al documental, en Javier és ingressat i tractat; un temps després és donat d’alta i torna cap a casa, encara que estarà supervisat pels serveis assistencials de l’hospital.
L’ Alberto
És un adolescent de disset anys. Arriba aterrit a l’hospital. La caputxa del seu jersei li cobreix el cap i li serveix per amagar-se del món exterior. A l’ingressar té tanta por que no pot parlar. De fet no sap que li està passant. Es tancava a casa seva, no volia sortir perquè la gent i el carrer li feien por. Li diu a la psiquiatra de guàrdia que ell té un tractament per a dormir i que no li passa res més. Però el cert es que pateix al·lucinacions auditives, parla i riu sol i, a més creu que els seus germans volen fer mal al pare.
Els metges decideixen que l’han d’ingressar però saben que l’Alberto no ho acceptarà sense oposar resistència. Finalment han de fer una contenció (immobilitzar-lo entre uns quants auxiliars) i posar-li una injecció de neurolèptics. L’Alberto pateix molt i per a ell els humans que l’envolten li volen fer mal, són monstres.
La Rosario
Pateix esquizofrènia des de fa set anys. Segons ella està embruixada per una dona que viu dins del seu cap i que contínuament li està parlant. No la deixa dormir. Amb la medicació que pren pot descansar i relaxar-se. Se la veu força angoixada, plora quan pensa que ella era una dona alegre, a la qual li agradava ballar i riure. Ara la seva vida és un infern. Quan parla es contradiu, per exemple diu que els seus fills la tracten de boja però a continuació diu que ningú mai li ha dit que estigui boja.
Sembla que la veu la sent dintre del cap i li diu coses dolentes, fins i tot va estar a punt de suïcidar-se i un amic li va impedir. Quan no pren la medicació “la dona que la té embruixada” la fa cridar.
La Rosario sembla una dona molt castigada per la malaltia.
Comentari sobre el reportatge de “Una cierta verdad”
A la pel·lícula sentim els sorolls de l’hospital, crits de fons o plors, alguna sirena, portes que s’obren i es tanquen. D’altra banda es respira una certa fredor en la manera de funcionar; tot és molt protocolari, tothom s’ajusta mecànicament al que toca en cada moment, si bé és cert que ho fan tot amb molta cura i amabilitat.
Els espais de l’hospital són també molt freds: colors blancs i grisos. Crec que continuen sent espais inquietants que no transmeten escalfor humana. A més el director de la pel·lícula no ha contribuït massa a desfer els tòpics; per exemple, quan posa la càmera a una habitació a les fosques en la que solament entra la llum del passadís a través de la porta semioberta; les imatges en blanc i negre de la presentació amb figures desdibuixades que transmeten una sensació fantasmagòrica, etc.
La doctora Carmen Gallano, psiquiatra i psicoanalista, comenta en la presentació de la pel·lícula que els hospitals d’avui són molt més humans que els d’abans del anys 70, en que els centres psiquiàtrics eren dirigits per guàrdies civils retirats o monges; també es feien servir mètodes ara impensables com les cadenes, s’aplicaven electroxocs sistemàticament no com ara que es fan servir en casos extrems... Per altra banda comenta que l’aspecte físic característic d’un esquizofrènic es deu la majoria de les vegades als efectes de la medicació, i es aquest aspecte el que provoca el rebuig de la gent.
Aquest documental reflecteix l’angunia i la por que pateixen els malalts, la desconfiança que senten vers els altres. De fet han perdut el seu antic referent, el seu jo s’ha desmuntat i com a conseqüència, de vegades, construeixen un altre món paral·lel que doni sentit a la seva existència. Poden, fins i tot, no recordar qui són, o no saber qui es qui dintre de ells mateixos.
La majoria d’aquest malalts acaben sols, la societat els rebutja i fins i tot els tem. A la pel·lícula apareixen vagant pels carrers, asseguts als bancs, esperant que passi el temps.
El que més em va impressionar va ser la sensació d’indefensió i de pèrdua de referents d’aquests malalts. La impotència i la por reflectida en les seves paraules.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada