5.1.Els psiquiatres i el psicòlegs al cinema

5.1.Psicòlegs i psiquiatres al  cinema

Distinció  entre Psicòleg i Psiquiatra.  Podem trobar dos tipus de professions ben diferents dins del concepte de salut mental que sovint generen confusions, com ha succeït en el meu cas. Parlem del psicòleg i del psiquiatra. Habitualment s’estableix una gran coordinació entre el treball d’ambdós professionals que es basa en el suport als problemes mentals de les persones en diferents moments de la vida, ja sigui en nens, adolescents, adults o vells.  

 La principal diferència és el tipus d’estudi que realitzen els estudiants d’aquesta professió; el psiquiatra estudia la carrera de medicina i posteriorment s’especialitza en psiquiatria, en canvi el psicòleg estudia la carrera de psicologia i posteriorment s’especialitza en psicologia clínica.

El psicòleg no té com a objectiu solucionar problemes de ningú, mes aviat intenta fer comprendre a la persona quin és el seu problema i proporciona una sèrie d’estratègies al client que l’ajudin a solucionar per ell mateix els problemes pels quals acudeix a la consulta. Per una altra banda, el psiquiatra també pot aplicar el mateix procediment sobre el pacient però normalment la seva especialització es centra en l’avaluació fisiològica i química dels problemes psicològics. La seva responsabilitat és avaluar, diagnosticar i tractar (normalment amb psicofàrmacs) persones que pateixen desordres o trastorns del pensament. D’aquesta manera la seva tasca s’encamina cap a l’àrea farmacològica del trastorn ja que un psiquiatra és, per sobre de tot, un metge.

Hi ha molts actors i actrius que han representat a terapeutes a la ficció. Una de les més importants va ser, per exemple,  la de Ingrid Bergman a Recuerda o el paper de Michael Caine a Vestida para matar , pel·lícules que treballarem a fons més endavant. En aquestes pel·lícules els actors han exercit de psicòlegs i psiquiatres encara que en el món del cinema no sempre es diferencien. En algunes pel·lícules es diferencia bé la professió, però en altres s’ els veu simplement tractant als seus pacients, o es parla d’ells com ‘terapeutes’, ‘analistes’, o ‘rentacervells’.   

Hi ha pel·lícules que deixen clara la formació del terapeuta ja que apareix receptant fàrmacs i per tant, sabem que es tracta d’un psiquiatra. En canvi, hi ha pel·lícules en que es dona la confusió pel fet de que els professionals de la salut mental en la pantalla, la majoria son psicoanalistes, i això ho comparteixen la majoria de psicòlegs i psiquiatres. Un dels principis bàsics del psicoanàlisis freudià, és la idea d’un ‘jo’ governat per forces inconscients de difícil control, un tema que sol atraure a molts guionistes de pel·lícules com les que hem mencionat anteriorment, Recuerda i Vestida para matar.

Aquestes professions no són les úniques que estan relacionades amb la salut mental ja que també es poden incloure el treball dels logopedes i dels assistents socials. Per tant, veient tota la quantitat de professionals involucrats a la recerca del benestar  podem fer-nos una idea de la complexitat d’aquest objectiu. Per tant, és necessari filar prim  per abastar bé tots els factors implicats en el benestar psicològic.

Al cinema. En la majoria d’ocasions els espectadors no coneixen completament en què consisteix la professió de psiquiatra, però el cinema es va encarregar de aportar una imatge del que podia ser aquesta. Des del mateix moment en que el cinema va tractar els aspectes psicopatològics, van aparèixer diversos prototips de psiquiatres. Per una banda el psiquiatra “dolent” aquell que utilitzava els seus coneixements amb finalitats perverses, egoistes i fins i tot criminals. D’altra banda el psiquiatra excèntric, el qual mostrava actituds que feien suposar que no estava massa be del cap i que probablement s’havia tornat boig pel contacte amb el seus pacients; aquest moltes vegades era un personatge que resultava còmic i que provocava les rialles fàcils del públic. Finalment, el psiquiatra “bo”, que deixava de banda la seva vida privada per salvar la vida del seu pacient, bé perquè mostrava una gran empatia amb ell o bé perquè s’havia establert una relació sentimental entre pacient i metge.

Si repassem la història del segle XX fins ara comprovem que la visió que es tenia del psiquiatres va canviar radicalment a partir de la Segona Guerra mundial. Abans de la guerra, la psiquiatria tenia poca credibilitat entre la societat, fins i tot dins de la pròpia classe mèdica. Els “alienistes”, metges que eren vistos com a essers estrafolaris que vivien d’esquenes al món real, i en moltes ocasions se’ls considerava bojos pel contacte continu amb els malalts.

Les teories importades d’Europa com el psicoanàlisi, provinents d’Alemania Àustria i Suïssa, no van tenir gaire bona acollida al principi, fins que poc a poc es va anant estenen la seva influència fins el punt que quasi no es donava un pas sense consultar el psicoanalista.

La Segona Guerra Mundial va aportar nous coneixements al interessar-se per la personalitat i les reaccions del esser humà bàsicament en dos aspectes: en primer lloc, el psicològic, quan es van crear els Army Test, que volien detectar els individus millor dotats intel·lectualment i amb una personalitat que es pogués adaptar millor a les condicions de comandament de l’exèrcit americà. El segon aspecte, més interessant, va ser comprovar el greu l’estat psíquic en que tornaven gran part dels soldats durant la guerra i desprès d’aquesta.

També a la guerra del Vietnam, els soldats que tornaven patien crisis de pànic, l’angoixa,  l’ insomni, retraïment social.... A aquest quadre de símptomes se’l va denominar estrès posttraumàtic: En un principi s’atribuïa a persones dèbils, inclús classificades com covards ( ja que contrastaven amb el mite del heroi americà). Però posteriorment es va determinar que aquests símptomes apareixien en persones que havien patit situacions d’estrès com visualitzar la mort o la mutilació  dels seus companys o l’haver participat en bombardejos de poblacions civils. Un exemple clar és la pel·lícula de ‘El cazador’(1978), protagonitzada per Robert de Niro, en que uns amics que marxen a la guerra de Vietnam es veuen obligats a jugar a la ‘Ruleta Russa’.Tot i escapar, mai aconseguiran superar-ho, ja que tenen greus ferides tant físiques com psicològiques.

A partir d’aquests fets, la imatge del psiquiatra al cinema canvia radicalment, i comença a guanyar cert prestigi. Als anys 1950 i 1960 apareix la denominada “època daurada de la psiquiatria al cinema”. El psiquiatra es converteix en un ésser bondadós i comprensiu que tracta de descobrir l’origen traumàtic dels seus pacients.    

A gran part de les pel·lícules d’aquesta època els trastorns mentals solen estar provocats per traumes infantils o juvenils, o per la sobreprotecció o rebuig dels pares. Hi ha una tendència en mostrar al doctor com un psicoterapeuta, sense quedar clar si es tracta de psicòlegs o de psiquiatres. Una altra característica d’aquests personatges és que sembla que abandonin la resta dels seus pacients per a dedicar-se exclusivament a un cas únic. Al cinema actual tenim un bon exemple del que vull explicar: és la figura del psiquiatra de la pel·lícula “K-Pax”, el qual es sent fascinat pel seu pacient i s’implica a fons per esbrinar les causes que el provoquen la malaltia. Un altre tipus de psiquiatra o psicoanalista  és el que s’acaba implicant emocionalment amb el seu  pacient. Aquests casos solen estar protagonitzats per metges que són dones i no homes. Aquestes, en ocasions acaben enamorant-se del seu pacient com ens mostren les pel·lícules ‘Recuerda’ o ‘El príncipe de las mareas’.

Respecte al psiquiatra, sempre ens hem preguntat com deu ser un individu que s’interessa per endinsar-se en un món tant estrany com el de les malalties mentals, o si el psiquiatra pot embogir amb el contacte amb els seus pacients, o si realment acostumen a enamorar-se d’ells.

  Aquests dubtes són els que tenen la majoria de la població sobre la personalitat del psiquiatra. Les principals raons per que aquests dubtes apareixen amb psiquiatres i no amb metges, oftalmòlegs o cirurgians és per diversos motius: La POR  d’acudir a un psiquiatra  per temor a ser considerat un boig, una persona dèbil. Són persones a las que els hi manca humilitat per reconèixer que necessiten ajuda professional i que no poden superar la seva malaltia amb mitjans propis. També és culpable la ignorància d’aquelles persones poc informades, que creuen que els malalts mentals són gent dèbil i amb pocs recursos psicològics, i que són éssers allunyats, que una cosa així mai podria succeir-li a un membre de la seva família. Són persones que en algun moment van pensar que el sida era una malaltia transmissible només entre homosexuals, o que consideraven que la raça negra té un coeficient intel·lectual inferior al de la raça blanca. Per últim, també intervé la mala informació que prové principalment de la visió de la psiquiatria a través del cinema. Es mostra el psiquiatra com una figura ridícula, com un assassí, o més bo que un sant. Referent als malalts mentals, apareixen com éssers perillosíssims, o com persones amb problemes molt greus que desapareixen amb una sola frase enginyosa del psicoterapeuta.