5.4.2. Esquizofrènia i T.I.D. al cinema. L’eterna confusió

5.4.2. Esquizofrènia i T.I.D. al cinema. L’eterna confusió

Aparentment hi ha una gran diferència entre el T.I.D i la esquizofrènia a l’hora de explicar-les de forma teòrica, tot i que aquesta diferència no és tan evident en la part clínica real i molt menys en el cinema. Molts especialistes asseguren que s’ha subestimat el trastorn d’identitat dissociatiu al confondre-ho amb esquizofrènia i es que al cinema, sovint es barregen símptomes de l’un i de l’altre.

La divisió de la personalitat en un T.I.D. implica una separació de processos tal com la memòria, el    pensament o l’atenció. En canvi, en el cas de l’esquizofrènia aquests processos no es divideixen, sinó que simplement es deterioren. En el cas de la percepció de la realitat, en el T.I.D. no es produeix cap distanciament d’ aquesta, però en l’esquizofrènia es produeix una ruptura de la connexió amb la realitat.

Una de les diferències més destacades entre el T.I.D. i l’esquizofrènia, encara que no s’ha sabut interpretar bé a l’hora de plasmar-ho a la pantalla, és que en el trastorn dissociatiu es produeix un desdoblament intern que influeix en la creació de noves personalitats. L’esquizofrènia en aquest aspecte pot derivar a una confusió, ja que sovint els malalts senten veus o veuen persones que no existeixen, però en aquest cas es tracta d’al·lucinacions, no pas de noves personalitats, per tant podríem referir-nos a un tipus de escissió externa.

Al cinema el punt de vista sol ser extern, és a dir, la trama és vista des de fora del subjecte, i mostra pensaments o idees que probablement siguin internes, per això sol crear- se una confusió ja que el cinema obliga a mostrar les dues malalties com externes, des d’un punt visible a l’espectador.

Els recursos que solen utilitzar els directors per interpretar diferents personalitats és utilitzar dos actors diferents per fer el paper de una mateixa persona, per a que creï el dubte a l’espectador de si el que està percebent el personatge és una realitat o simplement una al·lucinació. En el moment que descobrim que es tracta de una representació visual del personatge malalt identifiquem ràpidament que es tracta d’una esquizofrènia.

Posem per exemple el cas de dues famoses pel·lícules en que es crea una confusió a causa de lo exposat anteriorment; ‘El club de la lucha’ i ‘Psicosis’:

En el cas de ‘El club de la lucha’ , se’ns fa difícil creure que Tyler (Brad Pitt) sigui una nova personalitat de Jack (Edward Norton) ja que aquest parla amb en Tyler com si fos una persona, és a dir, com si es tractés d’una al·lucinació, encara que finalment descobrim que les actuacions de Tyler les ha realitzat el propi Jack al ser posseït per la personalitat nova. 

La pel·lícula que ha creat més polèmica en aquest aspecte és sens dubte ‘Psicosis’ (1960), d’ Alfred Hitchcock. Teòricament aquesta pel·lícula tracta el T.I.D. ja que Norman Bates (Anthony Perkins) mai apareix al mateix temps que ho fa la seva mare, per això deduïm que el malalt sofreix una dissociació en que es crea una altra personalitat amb la que fins i tot poden arribar a discutir l’una amb l’altra. El que produeix confusió és que el fill es refereix a la seva mare com si aquesta fos real, fet que es donaria en el cas de que patís esquizofrènia ja que hauria perdut la connexió amb la realitat i la visió de la mare seria una al·lucinació.