4.7.Las tres caras de Eva

4.7. LAS TRES CARAS DE EVA

Fitxa tècnica Títol:             Las tres caras de Eva Direcció:       Nunnally Johnson Pais:             Estados Unidos Any:              1957 Duració:        91 min. Repartiment: Joanne Woodward,  David Wayne, Lee J. Cobb, Edwin Jerome, Alena Murray, Nancy Kulp, Douglas Spencer, Terry Ann Ross, Ken Scott, Mimi Gibson, Alistair Cooke Guió: Nunnally Johnson Productora:  Twentieth Century-Fox Film                       Corporation Fotografia:   Stanley Cortez Muntatge:     Marjorie Fowler Música:        Robert Emmett Dolan

Sinopsi

Eva White és una noia trista, apagada i infeliç en el seu matrimoni. Es comporta de forma estranya i nega haver comprat els vestits provocatius que el seu marit troba al dormitori. Eva pateix forts mals de cap i esvaïments, per la qual cosa el seu marit decideix portar-la al psiquiatra que ben aviat descobreix que Eva White posseeix una segona personalitat: Eva Black. Aquesta és una dona atractiva i esbojarrada i summament irresponsable. A mesura que va progressant la teràpia apareix una tercera personalitat, Jane, una noia molt correcta, intel·ligent i responsable que apareix per ajudar a resoldre el problema del desdoblament de personalitat.

Comentari

Des del primer moment ens diuen que la pel·lícula està basada en fets reals. En aquella època el trastorn no estava reconegut de forma oficial i sovint es creia que en la majoria d’ocasions es tractava de casos fingits. De fet, a la meva web sobre el tema, he penjat un vídeo on s’explica una teoria segons la qual el TID no existeix com a malaltia sinó que és el propi psiquiatre qui provoca que el malalt desenvolupi més personalitats. No sé si aquestes teories tenen massa base científica però tenen certa lògica.

Eva es una dona de caràcter apocat, tímida i angoixada que en tot moment mostra una gran inseguretat davant de tot. Sovint li apareixen forts dolors de cap i episodis d’amnèsia.

Un any després, l’Eva comença a comprar peces de roba sense adonar-se’n, i després d’una forta baralla amb el seu marit, intenta assassinar a la seva filla. Aquesta situació és comú en persones que pateixen T.I.D.; fan coses extravagants de les que més tard són incapaces d’enrecordar-se’n i inclús ho neguen, ja que mai ho farien sota la seva personalitat original.

Després de vàries visites al psiquiatra, la noia confessa que sent veus a l’interior del seu cap. De cop i volta apareix una nova Eva, sorprenen-se de tot el que la envoltava; una persona descarada i esbojarrada, tot el contrari de la personalitat que coneixíem. Clarament va ser Eva Black la que va comprar tota aquella roba, desitjosa de passar-s’ho bé, ballar i seduir. 

Descobrim que la primera personalitat (Eva White) no es conscient de l’existència de la segona personalitat (Eva Black), però al reves si. No obstant, Eva White (la primera personalitat) acaba adonant-se amb la ajuda del seu psiquiatra de que cada cop que te mal de cap apareix l’altra personalitat per fent-ne una de les seves.

Quan el doctor intenta explicar al marit de Eva White el problema de la seva muller, l’home és incapaç de comprendre el que succeeix, no pot obrir la ment a un problema tan estrany. Aquesta reacció passa sovint entre els familiars de malalts mentals, i solen trigar molt a assumir el problema real i tendeixen  a negar-ho. Això provoca el distanciament de l’Eva i el seu marit els quals acaben separant-se.

El psiquiatra aconsegueix que l’Eva Brown es sinceri, i finalment  ella confessa que sent buits al seu cap. El doctor decideix fer ús de la hipnosi per trobar la resposta a aquests estranys successos. Apareix una 3ª personalitat anomenada Jane la qual comença a recordar el passat amb l’ajuda de les altres dues personalitats. Jane és intel·ligent i educada, representa l’equilibri entre les altres dues personalitats que es mostren com extrems de dos pols oposats. Jane sorgeix com una personalitat normal i coherent que suposarà la curació de Eva.

Finament descobrim que Jane es la vertadera personalitat, i que aquesta de petita va sofrir un trauma quan van obligar-la a besar a la seva difunta àvia. Des de aquell moment l’Eva aconsegueix recordar el trauma que la ajudarà a reintegrar la personalitat dissociada.

Aquesta es una de les poques pel·lícules que reflecteixen el trastorn dissociatiu, i demostra  que entre les diferents personalitats no existeix cap de conflictiva, violenta, agressiva ni criminal. Si que és veritat que les dues personalitats del principi tenen molts defectes però en cap cas són violentes ni assassines, com s’ha fet  creure sovint al presentar aquest trastorn al cinema.