dissabte, 22 de gener del 2011

8. Bibliografia i weblografia


8.  Bibliografia i weblografia


 Bibliografia consultada:

SOLÀ  I CASTELLÒ, Albert. Hollywood, cine y psiquiatría. Editorial Base,  2006.

MORENO MARTÍN, Florentino y MUIÑO, Luis. El factor humano en la pantalla. Editorial Complutense, 2003.

VERA POSECK, Beatriz. Imágenes de la locura. Calamar Ediciones, 2006

URRA, Javier; COMPADRE, Agustín; ROMERO, Carmelo. Jauría humana: cine y psicología. Gedisa editorial, 2004

COSTA I MOLINARI, Josep M. Manual de psiquiatria. Publicacions de la Universidat  Autònoma de Barcelona, 1994

ARRANZ, Tomás.  Del internamiento a la Psiquiatría comunitaria. Historia de la asistencia en Benito Menni de Sant Boi, 2009


Pàgines web consultades:


malalties mentals al cinema

llistat imprescindible de pel·lícules relacionades amb el tema tractat.

article de Beatriz Vera sobre un apartat del seu llibre, anomenat a dalt.


wiki d’alumnes de Psicologia de la UAB

malalties mentals al cinema


sobre cinema i malalties mentals

trastorns dissociatius


psicologia i cinema


centres psiquiàtrics
El manicomi al cinema

“Vestida para matar”

visió dels psiquiatres al cinema

El psicoanàlisi al cinema

programes de radio sobre cine i psiquiatria, doctor Albert Solà

7. Conclusions


7. Conclusions

Es hora de revisar la hipòtesi amb la qual iniciàvem  aquest treball. Té el cinema una certa responsabilitat en la visió estereotipada que tots tenim del malalt mental, dels centres de salut mental i dels seus professionals?

El cinema  n’és  en bona part responsable, però no se’l pot acusar d’aprofitar-se d’una imatge (la de la malaltia mental) que ja existia prèviament a la vida real. Si el cinema ha utilitat aquest tema és perquè era coneixedor de la inquietud que generava en la gent. En tot cas se’l pot acusar de exagerar o de distorsionar la realitat en favor de l’espectacle.
De fet, fins a mitjans del segle XX la realitat, en molts casos, no s’allunyava gaire del que reflecteix el cinema . Per exemple, les teràpies aplicades als pacients eren molt més dures que les que es fan servir a l’actualitat., s’aplicava sistemàticament l’electroshock o l’ús d’intervencions quirúrgiques tan agressives  com la lobotomia. En el cas de l’electroshock sabem que en l’actualitat si que s’aplica però de forma puntual. Respecte a la lobotomia és un tipus d’operació que s’ha descartat per complert com a tractament de qualsevol tipus de patologia mental.
Tornant al tema de les institucions mentals, he pogut comprovar personalment gràcies a les meves visites als hospitals de salut mental del Pere Mata a Reus, Benito Menni a San Boi i al Centre de Salut Mental del Vendrell, que són llocs completament tranquils i adaptats a qualsevol tipus de necessitat del pacient. Estan lluny de semblar-se als sinistres psiquiàtrics que apareixen a pel·lícules com Shutter Island o Alguien voló sobre el nido del cuco. encara que no podem oblidar que també al cinema es trameten imatges de normalitat d’aquests tipus de espais, per exemple a la sèrie Perdidos o a K-Pax.
Respecte als malalts, el testimoni dels especialistes als que he entrevistat coincideixen en la necessitat de desfer la valoració negativa que es té sobre ells, i coincideixen a assenyalar el malalt mental com una víctima i no com un psicòpata agressiu, ja que el psicòpata és una persona amb problemes de caràcter produïts en part per greus mancances afectives que han acabat afectant la seva ment. En el reportatge sobre els pacients de l’Hospital de Salut Mental de Sabadell que es recull a aquest treball, va queda ben clar com  el patiment i la por afecten  aquests malalts.
Hem dit que darrere els estereotips sempre hi ha una certa veritat. Per exemple, a l’Hospital de salut mental Benito Menni (1854), durant el segle XIX i part del segle XX va haver moments de massificació i els interns patien una greu alienació doncs es barrejaven malalts de diversa tipologia –‘idiotes, imbècils, retardats mentals, dements, epilèptics, alcohòlics, agitats, turbulents, processats...’[1]-. En l’actualitat els hospitals especialitzats atenen sobre tot: trastorns d’ansietat, d’adaptació, de personalitat, pacients per drogaadicció, per depressions,  per esquizofrènia i altres tipus psicòtics.
Ja des de mitjans del segle passat es va apostat per crear unitats assistencials dependents dels hospitals comarcals com un manera de descongestionar el grans hospitals i d’oferir un servei més proper.
També s’ha avançat en quant als especialistes. Ara ja no parlem solament de  psiquiatres sinó de tota una comunitat terapèutica (metges, psicòlegs,  treballadors  socials, auxiliars sanitaris, psicoterapeutes, dinamitzadors...)  

En quant a les malalties tractades al meu treball, l’esquizofrènia és una malaltia greu bastant freqüent i la seva curació es redueix exclusivament al tractament farmacològic. En canvi el Trastorn d’identitat dissociatiu és molt poc freqüent encara que ha sigut molt utilitzat al cinema. Aquest últim és més fàcil de tractar perquè sol estar produït per un trauma, sovint a la infància. El seu tractament sol ser amb teràpia psicoanalítica i hipnosis encara que segons els especialistes que he consultat, de vegades també requereix ajuda farmacològica.

En realitat el problema de la percepció de la malaltia mental i el seu entorn te molt a veure amb nosaltres mateixos. Tots sentim por d’allò que no podem controlar, i per això les persones que pateixen aquest estat se’ns presenten com a éssers que han perdut el control de la seva pròpia ment,  i que no saben exactament què els està passant. Al llegir alguna dada sobre la  història de la psiquiatria hom se’n adona de que des de temps remots l’home dement s’ha associat a la bruixeria, a les forces desconegudes i, aquesta falta de explicacions racionals sempre ens ha intimidat. De fet, parlant sobre aquest treball he recollit històries que expliquen que, no fa tants anys, sobre tot als pobles,  els malalts mentals restaven reclosos a dins les cases durant tota la seva vida, amagats de la mirada de la gent del poble. Sortosament això ha canviat força!
Com dèiem, si que és veritat que el cinema ha influït en la visió que puguem tenir sobre aquest tema, però no el podem culpar totalment de haver creat un perfil de malalt mental perquè el seu objectiu no ha sigut mai didàctic sinó més aviat lúdic.  La visió que ens arriba a través de les pel·lícules és molt variada: en ocasions el malalt mental és tractat amb realisme com a Una mente maravillosa, però també trobem exemples en que el malalt  és un simple instrument per desenvolupar la trama d’una pel·lícula de terror o d’intriga, com a El resplandor, El silencio de los corderos, Recuerda, o Shutter Island, o com un drama de gust agredolç com a K-Pax,  o fins i tot d’humor com el cas de ‘Una terapia peligrosa’.  Malgrat això sóc conscient que va haver una època en que el cinema era potser l’única via d’accés al coneixement de com podien ser aquests hospitals, dels seus interns i dels tractaments que se’ls aplicava, ja que no hi havia cap altre manera d’accedir-hi. Però això ha canviat, ara mateix tots tenim accés a múltiples vies d’informació sobre el tema, per tant ja no hi ha excusa. Tots podem veure cinema i a l’hora saber separar la realitat de la ficció. Penso que el mal que en el seu moment, va poder fer el cinema ja està fet. Ara ens queda mirar cap endavant i intentar valorar els avanços que s’han produït, tant de caràcter terapèutic, com farmacològic, com assistencial, i que estan canviant favorablement  la qualitat de vida d’aquests malalts.
Els que, per sort, no patim cap patologia mental estem obligats a educar la nostra mirada trencant perjudicis que solament contribueixen a crear barreres de por.


[1] Pàg.117 Del internamiento a la Psiquiatría comunitaria. Història Benito Menni. Tomás Arranz  (1984)

6.4.Pel·lícula -reportatge. Testimonis reals i opinió dels especialistes Del Centre de Salut mental Parc Taulí de Sabadell. Opinions de Carmen Gallano, psiquiatra i psicoanalista.

“UNA CIERTA VERDAD”

Fitxa tècnica
Pel·lícula documental dirigida per l’Abel García Roure
Guió: Abel García Roure
Any 2008
Psiquiatra assessor: Josep Moya
Muntatge: Sol López
Coproducció: Evohé Films i Televisió de Catalunya












Introducció
Durant un període de quasi dos anys  el director de cinema Abel Garcia Roure, va resseguint les vides de cinc persones que pateixen algun tipus d’esquizofrènia. A tots els uneix el fet que són pacients de l’Hospital Parc Taulí de Sabadell.
El tractament de la pel·lícula és absolutament respectuós amb el malalt. El director es va situar darrera la càmera durant hores, en silenci; en acabar el rodatge es van seleccionar aquelles parts que després donarien sentit a les històries narrades.
La filmació ens permet assistir al dia a dia d’un hospital de salut mental. Veiem com funcionen els serveis d’urgències, com s’aplica el protocol d’actuació en els primers moments, la reacció dels malalts, les reunions dels especialistes per tractar cada cas, les sessions de psicoanàlisi amb el pacient,  les teràpies de grup, l’actuació dels serveis socials a les llars dels malalts, es a dir, el seguiment de tot el procés fins que el pacient torna a tenir una certa autonomia i pot ser donat d’alta.
Hi ha tres casos dels qual en vull deixar constància en aquest treball, són els d’en Javier, l’Alberto i la Rosario. Cadascun d’ells pateix diferents graus de la malaltia i situacions personals molt diferents.

En Javier
És el més gran, té 58 anys, i ell és el protagonista principal d’aquest reportatge. També es tracta del cas més agut i persistent. Va patir el primer brot de psicosi esquizofrènica als 18 anys mentre feia el servei militar.   Pensava que el sergent de la companyia el perseguia i que ell era víctima d’un complot en que tot el que es feia es referia a ell. Va aconseguir superar aquest estat.  Tres anys després mentre preparava unes proves d’informàtica va patir un segon brot consistent en la pèrdua de  la capacitat d’expressar idees mitjançant el llenguatge. No era possible articular un discurs coherent. No podia fixar el significat de les paraules. Va començar a emborronar fulls intentant, sense èxit,  donar sentit a la seva redacció. A casa seva encara guarda unes carpetes en les quals es recull un glossari que ell va escriure amb el nom que rebia cada paraula amb en el seu nou món mental.
La malaltia va trencar el seu jo i ell va fer un esforç per omplir aquell buit inventant un món nou amb unes altres regles de funcionament. En Javier és un home que ha llegit molt. De fet creu que una de les causes de la seva malaltia és aquesta.  
 Altres deliris consisteixen a pensar que la seva dona, amb la qual ja no conviu, li va transmetre a través de “los jugos sexuales” uns “estafilococos” (paraula del seu propi vocabulari) que van afectar el seu metabolisme i finalment li van provocar aquestes al·lucinacions. També creu que el seus fills no són d’ell i que va estar enganyat.
Una de les característiques pròpies de l’esquizofrènia consisteix en sentir veus o sorolls a dins del cap. En Javier diu que té una radio-freqüència integrada al cap que el fa connectar amb altres  realitats còsmiques. De fet diu que cada mol·lècula de pols és un àtom transmissor de freqüències que el connecten amb altres realitats còsmiques.
Ell rebutja la medicació perquè diu que el deixa inutilitzat, quasi com un  vegetal, i això  li impedeix portar una vida normal; però el cert és que si no la pren té moltes possibilitats de recaure en un nou brot esquizoide. Quan té aquests brots se l’ingressa i se’l medica. Ell no accepta que està malalt i per aquest motiu defuig ingressar a l’hospital i pregunta perquè ha de fer-ho si ell ja està bé. Quan  li diuen que la doctora així ho aconsella respon que potser la doctora hauria de passar per algun tipus de test psicotècnic per a veure fins a quin punt ella és apta per a prendre aquests tipus de decisions. És a dir, es sent com un conillet d’Indies a les mans d’uns professionals que en realitat no saben el que es fan.
Al documental, en Javier és ingressat i tractat; un temps després és donat d’alta i torna cap a casa, encara que estarà supervisat pels serveis assistencials de l’hospital.

L’ Alberto
És un adolescent de disset anys. Arriba aterrit a l’hospital. La caputxa del seu jersei li cobreix el cap i li serveix per amagar-se del món exterior. A l’ingressar té tanta por que no pot parlar. De fet no sap que li està passant. Es tancava a casa seva, no volia sortir perquè la gent i el carrer li feien por. Li diu a la psiquiatra de guàrdia que ell té un tractament per a dormir i que no li passa res més. Però el cert es que pateix al·lucinacions auditives,  parla i riu sol i, a més  creu que els seus germans volen fer mal al pare.
Els metges decideixen que l’han d’ingressar però saben que l’Alberto no ho acceptarà sense oposar resistència. Finalment han de fer una contenció (immobilitzar-lo  entre uns quants auxiliars) i posar-li una injecció de neurolèptics.  L’Alberto pateix molt i per a ell els humans que l’envolten li volen fer mal, són monstres.

La Rosario
Pateix esquizofrènia des de fa set anys. Segons ella està embruixada per una dona que viu dins del seu cap i que contínuament li està parlant. No la deixa dormir. Amb la medicació que pren pot descansar i relaxar-se.  Se la veu força angoixada, plora quan pensa que ella era una dona alegre, a la qual li agradava ballar i riure. Ara la seva vida és un infern. Quan parla es contradiu, per exemple diu que els seus fills la tracten de boja però a continuació diu que ningú mai li ha dit que estigui boja.
Sembla que la veu la sent dintre del cap i li diu coses dolentes, fins i tot va estar a punt de suïcidar-se i un amic li va impedir. Quan no pren la medicació “la dona que la té embruixada” la fa cridar.
La Rosario sembla una dona molt castigada per la malaltia.

Comentari  sobre el reportatge de “Una cierta verdad”

A la pel·lícula sentim els sorolls de l’hospital, crits de fons o plors, alguna sirena, portes que s’obren i es tanquen. D’altra banda es respira una certa fredor en la manera de funcionar; tot és molt protocolari, tothom s’ajusta mecànicament al que toca en cada moment, si bé és cert que ho fan tot amb molta cura i amabilitat. 
Els espais de l’hospital són també molt freds: colors blancs i grisos. Crec que continuen sent espais inquietants que no transmeten escalfor humana. A més el director de la pel·lícula no ha contribuït massa a desfer els tòpics; per exemple, quan posa la càmera a una habitació a les fosques en la que solament entra la llum del passadís a través de la porta semioberta; les imatges en blanc i negre de la presentació amb figures desdibuixades que transmeten una sensació fantasmagòrica, etc.
La doctora Carmen Gallano, psiquiatra i psicoanalista, comenta en la presentació de la pel·lícula que els hospitals d’avui són molt més humans que els d’abans del anys 70, en que els  centres psiquiàtrics eren dirigits per guàrdies civils retirats o monges; també es feien servir mètodes ara impensables com  les cadenes, s’aplicaven electroxocs sistemàticament no com ara que es fan servir en casos extrems... Per altra banda comenta que l’aspecte físic característic d’un esquizofrènic es deu la majoria de les vegades als efectes de la medicació, i es aquest aspecte el que provoca el rebuig de la gent.
Aquest documental reflecteix l’angunia i la por que pateixen els malalts, la desconfiança que senten vers els altres. De  fet han perdut el seu antic referent, el seu jo s’ha desmuntat i com a conseqüència, de vegades, construeixen un altre món paral·lel que doni sentit a la seva existència. Poden, fins i tot,  no recordar qui són, o no saber qui es qui dintre de ells mateixos.
La majoria d’aquest malalts acaben sols, la societat els rebutja i fins i tot els tem. A la pel·lícula apareixen vagant pels carrers, asseguts als bancs, esperant que passi el temps.
El que més em va impressionar va ser la sensació d’indefensió i de pèrdua de referents d’aquests malalts. La impotència i la por reflectida en les seves paraules.

6.3.Responsable del servei d'atenció a l'usuari del Centre de Salut mental de Benito Menni de Sant Boi.

6.3.Marta Noguera, responsable del servei d’atenció a l’usuari del

      Centre de Salut mental de Benito Menni de Sant Boi.

  • Nom: Marta Noguera
  • Càrrec: Responsable d’atenció a l’usuari de l’ institut de salut mental Benito Menni de Sant Boi
Quins serveis ofereix en l’actualitat l’ institut de salut mental Benito Menni?
Tenim un ampli ventall de serveis; una atenció primària en salut mental, atenció a les drogodependències, rehabilitació comunitària en salut, unitat d’hospitalització d’aguts i de subaguts, unitat de hospitalització de mitja i llarga estada, unitat d’hospitalització psiquiàtrica especialitzada, unitat d’hospitalització d’aguts i de subaguts adolescents, unitat de patologia dual amb alcoholisme, urgències psiquiàtriques, un equip d’avaluació integral ambulatòria, un club social i un centre pre-laboral. Tots aquests serveis es troben dispersos en Centres de Salut Mental (CSM), Hospitals de dia, Centres d’Atenció i Seguiment de les Drogodependències (CASD), Serveis de rehabilitació comunitària (SRC) i una Unitat Polivalent de Salut Mental. Tots aquests serveis estan dispersats per zones com Sant Boi, Hospitalet de Llobregat i Granollers.

Quants professionals hi treballen i de quines especialitats?
Al complex assistencial en Salut mental de les Germanes Hospitalàries hi treballen a prop de 800 treballadors. Entre ells hi trobem psiquiatres, metges, psicòlegs, sociòlegs, treballadors socials, personal d’infermeria, auxiliars, terapeutes ocupacionals, fisioterapeutes, educadors socials, etc. en quant a l’aspecte clínic. A part tenim tot el personal de manteniment. A l’any podem arribar a tenir uns 16000 pacients.

     Quines són les malalties mentals més freqüents ?
Els pacients d’hospitalització que ens arriben solen ser gent que pateix sobretot esquizofrènies i depressions entre d’altres. Encara que també s’hi freqüenten persones que pateixen greus trastorns relacionats amb substàncies. Podria assegurar que l’esquizofrènia és més freqüent en homes i les depressions es donen més en les dones, com podem observar en el quadre de diagnòstics de més amunt.

A través del cinema s’han estès molts tòpics relacionats amb els centres de salut mental. Aquests se’ns presenten com llocs foscos, humits, aïllats, on tothom crida..Com són en realitat? Creu que al segle passat era així?
Si que eren així. Abans el fet de tenir una malaltia mental estava mal vist, s’amagava. Els pacients els mantenien en condicions molt dolentes, els tancaven com a presos, com si fossin animals i a més hi havia molt mala higiene. Les esglésies eren les principals institucions que acollien a aquests tipus de malalts. Antigament els anomenaven ‘Els oblidats’...
En canvi en l’actualitat es molt diferent. Els pacients són tractats com algú qualsevol, sense mostrar cap tipus de menyspreu cap a ells com es feia a l’antiguitat. A més, per començar els tractaments es demanen uns permisos als familiars. Intentem que portin una vida normal dins les seves possibilitats i procurem que realitzin diferents activitats i que passin més temps a casa que a l’hospital. Malgrat això, si que hi ha una sèrie de controls per si a algun pacient pateix una crisi o s’altera, però no els fem molt evidents. 

En quant a teràpies tenim els mites del cinema molt presents; electroshock, lobotomies... són paraules que fan por. Però al cinema també s’han fet servir teràpies com el psicoanàlisi. Què ens pot dir respecte a totes aquestes teràpies i al seu ús en l’actualitat ?
La teràpia de l’ electroshock, avui dia s’anomena teràpia electroconvulsiva  (TEC) i s’utilitza sota el consentiment del pacient. Aquesta teràpia s’utilitza sobretot amb els depressius i els que pateixen trastorns bipolars. Per a que ho entenguis, quan aquests malalts pateixen crisis, d’alguna manera amb l’ electroshock allò que estava ‘encallat’ torna al seu lloc.   
En el cas de la lobotomia es tracta de cirurgia major. Avui dia no s’utilitzen els mateixos mètodes d’abans, però si que es fan operacions al cervell en casos extrems. És el cas del parkinson, per exemple, una malaltia que respon molt be a aquestes operacions.
En aquest centre no es practica el psicoanàlisi, normalment es fa en consultes privades de psicòlegs. És una teràpia a llarg termini que pot durar molts anys i gairebé sempre s’utilitza amb pacients sans sense cap tipus de malaltia mental.

Podria explicar algun dels avanços que s’han produït a l’àmbit de la psiquiatria els últims temps?
S’ha avançat moltíssim en el camp de la neuroimatge. Podem tenir una vista panoràmica del cervell i observar parts que abans no es podien veure, com per exemple l’ hipotàlem. Aquesta part del cervell, en el cas de l’esquizofrènia, d’alguna manera es troba desactivat, és a dir, el sentit de la orientació i el pensament racional no poden estar activats a l’hora. S’estan fent estudis per aprofundir en aquest àmbit. I en el cas dels fàrmacs, és molt difícil avançar ja que els processos per progressar són molt lents.

Vol afegir alguna altra qüestió?

M’agradaria que d’alguna manera poguessin desaparèixer aquests tòpics  que han fet tant de mal a les institucions de salut mental al llarg dels temps. Si que és veritat que fa molts anys els malalts mentals van rebre un tracte molt poc decent i eren víctimes de maltractament de la societat en general i dels propis treballadors, però s’ha d’entendre que tot això ha desaparegut i s’ha evolucionat molt en aquest aspecte. El nostre objectiu és donar una oportunitat a aquells que pateixen malalties mentals i que necessiten assistència sanitària per a que puguin desenvolupar cada cop millor les tasques diàries bàsiques per viure de forma independent. Per això trobo el teu treball molt interessant per que atorga una visió real de la psiquiatria d’avui dia a la vegada que ajuda a acabar amb les idees preconcebudes que han aparegut al llarg dels temps sobre aquest tema. 


6.2.Organitzadora de l' Institut de Salut Mental Pere Mata de Reus.



 6.2.Tania Olivares, organitzadora i bibliotecària del Institut de
      Salut Mental Pere Mata de Reus.
                 
  • Nom: Tania Olivares
  • Càrrec: Organitzadora i bibliotecària de l’ institut de salut mental Pere Mata de Reus.

 Quins serveis ofereix en l’actualitat l’ institut Pere Mata?
La veritat és que tenim molts tipus de serveis. Dins l’àmbit d’hospitalització, trobem dos tipus d’estàncies segons el temps que el pacient necessiti quedar-se. Si es tracta d’una estància breu (és a dir, de 3 mesos com a molt) el pacient romandrà a la zona de psiquiatria, on serà atès d’urgències. En aquest punt també tenim una unitat de patologia dual, és a dir, unitat d’addicció associada, com per exemple drogues i joc. També hi entra la unitat de crisi d’adolescents d’ entre 11 i 18 anys.
L’altre tipus d’estància és la de mitjana-llarga estada, on els pacients seran ingressats més de 3 mesos, fins als 2 anys a la unitat de rehabilitació hospitalària, on es du a terme un tractament de la malaltia (per mitjà de la psicoteràpia i de la medicació)  A part de la unitat de rehabilitació, també tenim la unitat de psiquiatria on els pacients hi romanen un temps indefinit, la unitat de disminució on hi trobem els pacients amb retard mental o disminució psíquica, i per últim la unitat de psicogeriatria.
Per una altra banda, en l’àmbit de consultes externes, tenim els CSM (Centres de Salut Mental) d’adults on trobem especialistes com psiquiatres, psicòlegs, etc. que reben visites de persones sobretot amb petites depressions o ansietats. També tenim els CSMIJ (Centre de salut mental infantil i juvenil) amb els mateixos serveis que els CSM d’adults però per persones menors als 18 anys.
A part d’aquests serveis, també tenim els hospitals de dia on hi poden acudir adults i joves durant tot el dia, però per la nit dormen a les seves respectives cases. Als hospitals de dia s’hi practiquen teràpies de grup, es controla que el pacient prengui la medicació, etc. A més a més tenim els centres de dia, semblants als hospitals de dia però aquí es fan grups de treball, tallers de reciclatge, d’higiene,etc. Es tracta de una teràpia ocupacional.
Per últim, dins l’àmbit sociosanitari i residencial tenim les residències de gent gran i  els hospitals de dia per gent gran, on també s’hi practiquen teràpies de grup, aprenen hàbits higiènics, ...Crec que no em deixo res!...

Quants professionals hi treballen i de quines especialitats?
Som en total uns 1300 treballadors dins del grup Pere Mata. Entre d’altres hi podem trobar psiquiatres, psicòlegs, personal d’infermeria, auxiliars de clínica, terapeutes ocupacionals, fisioterapeutes, nutricionistes, treballadors socials, personal assistencial,... això en relació amb l’àmbit clínic. També tenim personal administratiu i de serveis i personal de manteniment.

 Quines són les malalties mentals més freqüents ?
Com he dit abans, si dividim els serveis segons la estància, els pacients d’hospitalització solen ser gent que pateix sobretot psicosi, trastorns bipolars, depressions, esquizofrènia i TOC (trastorn obsessiu compulsiu). Els pacients que visiten els CSM solen patir patologies que no necessiten ingrés (almenys en aquell moment), que són sobretot trastorns d’ansietat, depressions lleus, etc.

A través del cinema s’han estès molts tòpics relacionats amb els centres de salut mental. Aquests se’ns presenten com llocs foscos, humits, aïllats, on tothom crida..Com són en realitat? Creu que al segle passat era així?
Realment la psiquiatria ha canviat moltíssim. En la actualitat si que hi ha casos en que algun pacient s’agita per qualsevol motiu i l’hem de lligar momentàniament per les mans i estirar-lo al llit per controlar que no agredeixi al personal o als demés companys, però sobretot per a que no s’agredeixi  ell mateix, és a dir, s’ autolesioni. Però no és lo més habitual, són casos molt puntuals, sobretot es donen en el moment en que el pacient ha tingut la primera crisi i no sap el que li passa i només veu que l’estan hospitalitzant... en aquests casos crec que qualsevol persona s’agitaria o es posaria molt nerviosa.
Però és veritat que antigament, aproximadament fins als anys 60, la psiquiatria estava molt descuidada. Els pacients eren tancats a soterranis, entre barrots, en cambres d’aïllament... se’ls tractava d’una forma molt cruel perquè se’ls veia diferents a la resta de persones. És evident que tot ha canviat d’una forma espectacular, no té res a veure el funcionament d’un centre psiquiàtric en l’actualitat amb un de fa 50 anys.

En quant a teràpies tenim els mites del cinema molt presents; electroshock, lobotomies... són paraules que fan por. Però al cinema també s’han fet servir teràpies com el psicoanàlisi o la hipnosi. Què ens pot dir respecte a totes aquestes teràpies i al seu ús en l’actualitat?
La teràpia de l’ electroshock actualment es fa servir en casos de depressions molt resistents. Però no s’utilitza ni molt menys de la mateixa manera. Hi han hagut molts canvis en el mètode d’aplicar aquesta teràpia actualment anomenada teràpia electroconvulsiva (TEC), per exemple antigament es feia amb el pacient despert i conscient, ara el pacient es troba adormit. S’utilitza sobretot per a depressions molt resistents. En la lobotomia, t’extreien una part del lòbul frontal i així per a ells el pacient es quedava ‘’tranquil’’, però el que feien realment era deixar-lo vegetal. Aquesta teràpia òbviament no s’utilitza en l’actualitat. En el cas de la hipnosi crec que no s’utilitza massa però no és una teràpia descartada. Es tracta de aconseguir que el pacient assoleixi un estat entre conscient i inconscient. S’ha de relaxar l’estat conscient i així el pacient ‘’baixa les barreres’’ de defensa de l’estat conscient. Ajuda a extreure informació o records de traumes sobretot.
Però realment les teràpies més utilitzades són el psicoanàlisi i els fàrmacs.

Podria explicar algun dels avanços que s’han produït a l’àmbit de la psiquiatria els últims temps?
Sobretot hi ha hagut canvis en les medicacions. Ara es procura que apareguin menys efectes secundaris per a la millor cura dels malalts.


Vol afegir alguna altra qüestió?
Simplement que m’alegra molt veure com hi ha gent que se n’adona de que en aquests centres no es pretén fer mal ni experimentar amb ningú. Totalment al contrari, vetllem per la salut d’aquells que per certs motius no poden mantenir la seva salut mental per la seva pròpia ma. Trobo que és un tema molt interessant que pot ajudar a que desapareguin aquests prejudicis que s’han creat sobre els centres psiquiàtrics al llarg dels temps.



6.1.Coordinador i psiquiatra del C.S.Mental Pere Mata de El Vendrell

6.1.Dr. Rafael Martín Muñoz, coordinador del Centre de Salut
      Mental  Pere Mata de El Vendrell i psiquiatra del centre.
                                                 
  • Nom: Dr. Rafael Martín Muñoz
  • Càrrec: Coordinador del Centre de Salut Mental Pere Mata del Vendrell i psiquiatra del centre.                                                                                                                                                                                

Podria explicar-me breument en què consisteix el seu treball?
Bàsicament consisteix en coordinar el centre de salut mental del Vendrell i que la atenció que necessiti rebre el centre i cadascun del psiquiatres es pugui dur a terme sense problemes. En segon lloc també realitzo un treball clínic, és a dir, atenc els pacients directament.

Vostè  és el psiquiatra d’aquesta zona, sabria dir-me quines són les malalties més freqüents que es donen i a quines edats afecten?
En la majoria de casos es tracta de trastorns adaptatius, ansietats i depressions, causats principalment pel consum de tòxics, com son les drogues. Això es sol donar en casos de persones de mitjana edat, de entre 30 i 50 anys, ja que el centre de salut mental infantil i juvenil és a on estan destinats la gent jove menor de 18 anys. També s’ha donat algun cas de trastorn bipolar. La gent gran a partir dels 60 anys sol venir majoritàriament perquè pateixen depressions. 

Les malalties que jo treballo especialment són l’esquizofrènia i el trastorn d’identitat dissociatiu. Podria explicar-me en què consisteixen des del seu punt de vista? Quina és la principal diferència entre ambdues?
L’esquizofrènia és considerat un trastorn mental greu. De fet, la paraula esquizofrènia vol dir ‘ment partida’, és a dir, que es dóna una dissociació entre la realitat i la fantasia. El malalt crea la seva pròpia realitat i ell està convençut de que és la realitat vertadera.
En canvi, el trastorn d’identitat dissociatiu entra dins del camp de trastorns neuròtics, en que la dissociació és utilitzada com a mecanisme de defensa, com un bloqueig de la ment al haver sigut víctima d’un trauma psicològic important. En aquest trastorn, a diferència de l’esquizofrènia, el pacient no perd el contacte amb la realitat ni crea cap fantasia, simplement crea una nova personalitat que l’altre jo desconeix.
     
     Quines són les causes principals per a l’aparició d’aquestes malalties?
En el cas de l’esquizofrènia, podríem parlar de causes tant genètiques com traumàtiques, i fins i tot per la inserció de drogues, encara que l’entorn també afecta notablement a l’estat psicològic del malalt.
Si parlem de trastorns d’identitat, encara que aquí no s’hagin donat gaires casos, gairebé sempre apareix per causes traumàtiques, sobretot a la infància.

A mesura que he anat recopilant informació, he vist que l’amnèsia és un símptoma molt freqüent en totes dues malalties. Podria explicar-me quina relació hi ha entre la pèrdua de la memòria i aquests trastorns?
En el trastorn d’identitat dissociatiu apareixen símptomes d’amnèsia normalment com a mecanisme de defensa... per a que ho entenguis millor, no es registren els records, és com si la ment es bloquegés sola per no haver d’emmagatzemar una sèrie de records que han ferit profundament aquella persona. Diguéssim que ha rebut un trauma tan fort que la ment per si mateixa decideix apartar aquells records per que la persona no pateixi. Encara que en la majoria d’ocasions no només s’esborren els records del trauma; es pot donar una amnèsia total, és a dir, no saber ni tan sols qui ets, o una amnèsia parcial, que vol dir que t’oblides totalment d’episodis de la teva vida, però no de tot.
En l’esquizofrènia no es dona el cas de que el malalt pateixi amnèsia, simplement pateix deliris i al·lucinacions que provoquen que es centri totalment en una sola cosa deixant de costat tots els demés afers que l’incumbeixen. És a dir, si es capfica en que algú l’està perseguint, dia i nit viurà pensant i vigilant que ningú el segueixi, fins i tot a casa seva. Potser deixarà de banda els familiars o fins i tot s’oblidarà de que ha de mantenir la seva higiene o de que ha d’alimentar-se per sobreviure. Tot això a causa dels seus deliris i al·lucinacions. En aquests casos es dona un deteriorament a tots els nivells.

Es tracta de malalties cròniques o són curables ? Quin tipus de tractament és el més adequat per aquests trastorns? Considera que hi ha algun tractament, fora de l’àmbit dels fàrmacs, que aconsegueixi reduir els símptomes?
L’esquizofrènia és una malaltia crònica però es poden donar millores gràcies a tractament farmacològic, ja que no hi  ha cap altre teràpia que redueixi ni totalment ni parcialment els seus símptomes.
En el cas del trastorn d’identitat dissociatiu és una malaltia curable, de fet en la majoria de casos es sol donar com a molt un cop a la vida. És procliu a desaparèixer amb teràpies psicològiques com el psicoanàlisi, però també sol ser necessari un mínim suport farmacològic.

A la pantalla, sempre ens han mostrat els centres psiquiàtrics com indrets tètrics, foscos, on la llum és tènue i per totes bandes se senten crits. És realment així un centre psiquiàtric en l’actualitat?
No és així en absolut. És totalment al contrari ja que normalment s’intenta que la estància del pacient sigui lo més agradable possible i que, dins del que cap, pugui gaudir de les instal·lacions que li ofereix el centre amb tota normalitat. El que pretén el cinema és utilitzar recursos d’imatge i sons per captar l’atenció de l’espectador, per provocar més morbo.

Al cinema, els propis psiquiatres en molts casos s’impliquen massa en el cas d’algun pacient fins al punt d’ obsessionar- se, o també hi ha casos en que sorgeixen relacions amoroses entre el pacient i el doctor. Quina és la relació verdadera entre el malalt i el psiquiatra? Recorda si algun cop s’ha vist massa implicat en algun cas fins el punt de que pugui afectar a la seva vida personal?
La relació real entre el pacient i el doctor es bastant empàtica, tot i això sempre s’han de guardar les distàncies. En el meu càrrec implica ser totalment objectiu.
En el meu cas, mai m’he vist massa implicat en cap cas perquè no ho he permès. Procuro apartar els problemes dels meus pacients de la meva vida privada per la meva pròpia salut. Però seguim sent persones, no som de pedra. Hi ha casos que encara que un no ho desitgi, si que ens afecten en part però no fins el punt de interferir directament a les nostres vides personals.

A les pel·lícules es presenten, per exemple persones que pateixen al·lucinacions, com és el cas del protagonista de ‘Una mente maravillosa’,o persones que pateixen un desdoblament de personalitat com a ‘Las tres caras de Eva’. Aquests casos, es poden donar a la realitat tal com es reflecteixen al cinema?
No considero estranys cap d’aquests casos... és la realitat que ens envolta. És més; trobo que hi ha casos fins i tot més extrems. Per exemple, recordo una vegada que un pacient deia que tenia una mena de radio al cap i que sentia veus i sorolls, que ho tenia tot dins el cap... aquest noi va acabar suïcidant- se. Per això dic que patir al·lucinacions i deliris, tant visuals, auditius, tàctils o olfactius son símptomes relativament normals en una patologia com l’esquizofrènia. En el cas del trastorn d’identitat dissociatiu, és això en el que consisteix la malaltia, en que sobretot per causes traumàtiques apareixen altres personalitats que pot arribar a desconèixer. Tot i això, aquesta ultima malaltia que hem mencionat és molt poc freqüent.

En moltes ocasions a les pel·lícules s’utilitzen teràpies com el psicoanàlisi, la teràpia de grup o fins i tot la hipnosi. Consideres que són teràpies útils per a tractar malalties com l’esquizofrènia o el trastorn d’identitat dissociatiu?
Aquests tipus de teràpies són útils per trastorns neuròtics com el T.I.D., en que el tractament més freqüent i que pot reduir o eliminar totalment els símptomes és el psicoanàlisi. Malgrat això, per a tractar  l’esquizofrènia també són freqüents les activitats en teràpies de grup, encara que la teràpia més útil per a la reducció de símptomes és la teràpia farmacològica.

Apart de les teràpies que hem mencionat anteriorment, sabem que el tractament més freqüent és el farmacològic. Però el cas és que a les pel·lícules, sovint apliquen teràpies molt fortes com la lobotomia o l’ electroshock . Si realment existeixen aquests tractament, en què consisteixen i en quins casos s’apliquen?
En el cas de la lobotomia, es tractava d’una intervenció quirúrgica en la que s’ eliminava la part afectada del lòbul frontal, però el problema era que podia ferir altres parts del cervell i deixar al pacient en un estat gairebé vegetal. És un tractament que avui dia no s’aplica a causa de les destrosses al cervell que provocava aquesta operació. Avui dia, en casos molt puntuals, s’aplica la estereotàxia, una operació en la que s’introdueixen uns elèctrodes al cervell i es ‘crema’ la zona afectada sense ferir cap altre part del cervell. En el cas de l’electroshock, es tracta d’una descàrrega elèctrica al cervell que redueix símptomes. Avui dia es segueix aplicant en casos en que el pacient sofreix molt. Es considera una teràpia molt útil per a persones amb esquizofrènia molt greu o amb fortes depressions.

Vol afegir alguna qüestió sobre el tema de la meva recerca?
Trobo que és un tema realment interessant. El cinema ha fet molt de mal als centres psiquiàtrics i aquesta por encara es veu reflectida avui dia en la gent que ens visita. Per això considero molt bona tasca intentar fer desaparèixer aquests mites que tant mal ens han fet.