6.1.Dr. Rafael Martín Muñoz, coordinador del Centre de Salut
Mental Pere Mata de El Vendrell i psiquiatra del centre.
- Nom: Dr. Rafael Martín Muñoz
- Càrrec: Coordinador del Centre de Salut Mental Pere Mata del Vendrell i psiquiatra del centre.
Podria explicar-me breument en què consisteix el seu treball?
Bàsicament consisteix en coordinar el centre de salut mental del Vendrell i que la atenció que necessiti rebre el centre i cadascun del psiquiatres es pugui dur a terme sense problemes. En segon lloc també realitzo un treball clínic, és a dir, atenc els pacients directament.
Vostè és el psiquiatra d’aquesta zona, sabria dir-me quines són les malalties més freqüents que es donen i a quines edats afecten?
En la majoria de casos es tracta de trastorns adaptatius, ansietats i depressions, causats principalment pel consum de tòxics, com son les drogues. Això es sol donar en casos de persones de mitjana edat, de entre 30 i 50 anys, ja que el centre de salut mental infantil i juvenil és a on estan destinats la gent jove menor de 18 anys. També s’ha donat algun cas de trastorn bipolar. La gent gran a partir dels 60 anys sol venir majoritàriament perquè pateixen depressions.
Les malalties que jo treballo especialment són l’esquizofrènia i el trastorn d’identitat dissociatiu. Podria explicar-me en què consisteixen des del seu punt de vista? Quina és la principal diferència entre ambdues?
L’esquizofrènia és considerat un trastorn mental greu. De fet, la paraula esquizofrènia vol dir ‘ment partida’, és a dir, que es dóna una dissociació entre la realitat i la fantasia. El malalt crea la seva pròpia realitat i ell està convençut de que és la realitat vertadera.
En canvi, el trastorn d’identitat dissociatiu entra dins del camp de trastorns neuròtics, en que la dissociació és utilitzada com a mecanisme de defensa, com un bloqueig de la ment al haver sigut víctima d’un trauma psicològic important. En aquest trastorn, a diferència de l’esquizofrènia, el pacient no perd el contacte amb la realitat ni crea cap fantasia, simplement crea una nova personalitat que l’altre jo desconeix.
Quines són les causes principals per a l’aparició d’aquestes malalties?
En el cas de l’esquizofrènia, podríem parlar de causes tant genètiques com traumàtiques, i fins i tot per la inserció de drogues, encara que l’entorn també afecta notablement a l’estat psicològic del malalt.
Si parlem de trastorns d’identitat, encara que aquí no s’hagin donat gaires casos, gairebé sempre apareix per causes traumàtiques, sobretot a la infància.
A mesura que he anat recopilant informació, he vist que l’amnèsia és un símptoma molt freqüent en totes dues malalties. Podria explicar-me quina relació hi ha entre la pèrdua de la memòria i aquests trastorns?
En el trastorn d’identitat dissociatiu apareixen símptomes d’amnèsia normalment com a mecanisme de defensa... per a que ho entenguis millor, no es registren els records, és com si la ment es bloquegés sola per no haver d’emmagatzemar una sèrie de records que han ferit profundament aquella persona. Diguéssim que ha rebut un trauma tan fort que la ment per si mateixa decideix apartar aquells records per que la persona no pateixi. Encara que en la majoria d’ocasions no només s’esborren els records del trauma; es pot donar una amnèsia total, és a dir, no saber ni tan sols qui ets, o una amnèsia parcial, que vol dir que t’oblides totalment d’episodis de la teva vida, però no de tot.
En l’esquizofrènia no es dona el cas de que el malalt pateixi amnèsia, simplement pateix deliris i al·lucinacions que provoquen que es centri totalment en una sola cosa deixant de costat tots els demés afers que l’incumbeixen. És a dir, si es capfica en que algú l’està perseguint, dia i nit viurà pensant i vigilant que ningú el segueixi, fins i tot a casa seva. Potser deixarà de banda els familiars o fins i tot s’oblidarà de que ha de mantenir la seva higiene o de que ha d’alimentar-se per sobreviure. Tot això a causa dels seus deliris i al·lucinacions. En aquests casos es dona un deteriorament a tots els nivells.
Es tracta de malalties cròniques o són curables ? Quin tipus de tractament és el més adequat per aquests trastorns? Considera que hi ha algun tractament, fora de l’àmbit dels fàrmacs, que aconsegueixi reduir els símptomes?
L’esquizofrènia és una malaltia crònica però es poden donar millores gràcies a tractament farmacològic, ja que no hi ha cap altre teràpia que redueixi ni totalment ni parcialment els seus símptomes.
En el cas del trastorn d’identitat dissociatiu és una malaltia curable, de fet en la majoria de casos es sol donar com a molt un cop a la vida. És procliu a desaparèixer amb teràpies psicològiques com el psicoanàlisi, però també sol ser necessari un mínim suport farmacològic.
A la pantalla, sempre ens han mostrat els centres psiquiàtrics com indrets tètrics, foscos, on la llum és tènue i per totes bandes se senten crits. És realment així un centre psiquiàtric en l’actualitat?
No és així en absolut. És totalment al contrari ja que normalment s’intenta que la estància del pacient sigui lo més agradable possible i que, dins del que cap, pugui gaudir de les instal·lacions que li ofereix el centre amb tota normalitat. El que pretén el cinema és utilitzar recursos d’imatge i sons per captar l’atenció de l’espectador, per provocar més morbo.
Al cinema, els propis psiquiatres en molts casos s’impliquen massa en el cas d’algun pacient fins al punt d’ obsessionar- se, o també hi ha casos en que sorgeixen relacions amoroses entre el pacient i el doctor. Quina és la relació verdadera entre el malalt i el psiquiatra? Recorda si algun cop s’ha vist massa implicat en algun cas fins el punt de que pugui afectar a la seva vida personal?
La relació real entre el pacient i el doctor es bastant empàtica, tot i això sempre s’han de guardar les distàncies. En el meu càrrec implica ser totalment objectiu.
En el meu cas, mai m’he vist massa implicat en cap cas perquè no ho he permès. Procuro apartar els problemes dels meus pacients de la meva vida privada per la meva pròpia salut. Però seguim sent persones, no som de pedra. Hi ha casos que encara que un no ho desitgi, si que ens afecten en part però no fins el punt de interferir directament a les nostres vides personals.
A les pel·lícules es presenten, per exemple persones que pateixen al·lucinacions, com és el cas del protagonista de ‘Una mente maravillosa’,o persones que pateixen un desdoblament de personalitat com a ‘Las tres caras de Eva’. Aquests casos, es poden donar a la realitat tal com es reflecteixen al cinema?
No considero estranys cap d’aquests casos... és la realitat que ens envolta. És més; trobo que hi ha casos fins i tot més extrems. Per exemple, recordo una vegada que un pacient deia que tenia una mena de radio al cap i que sentia veus i sorolls, que ho tenia tot dins el cap... aquest noi va acabar suïcidant- se. Per això dic que patir al·lucinacions i deliris, tant visuals, auditius, tàctils o olfactius son símptomes relativament normals en una patologia com l’esquizofrènia. En el cas del trastorn d’identitat dissociatiu, és això en el que consisteix la malaltia, en que sobretot per causes traumàtiques apareixen altres personalitats que pot arribar a desconèixer. Tot i això, aquesta ultima malaltia que hem mencionat és molt poc freqüent.
En moltes ocasions a les pel·lícules s’utilitzen teràpies com el psicoanàlisi, la teràpia de grup o fins i tot la hipnosi. Consideres que són teràpies útils per a tractar malalties com l’esquizofrènia o el trastorn d’identitat dissociatiu?
Aquests tipus de teràpies són útils per trastorns neuròtics com el T.I.D., en que el tractament més freqüent i que pot reduir o eliminar totalment els símptomes és el psicoanàlisi. Malgrat això, per a tractar l’esquizofrènia també són freqüents les activitats en teràpies de grup, encara que la teràpia més útil per a la reducció de símptomes és la teràpia farmacològica.
Apart de les teràpies que hem mencionat anteriorment, sabem que el tractament més freqüent és el farmacològic. Però el cas és que a les pel·lícules, sovint apliquen teràpies molt fortes com la lobotomia o l’ electroshock . Si realment existeixen aquests tractament, en què consisteixen i en quins casos s’apliquen?
En el cas de la lobotomia, es tractava d’una intervenció quirúrgica en la que s’ eliminava la part afectada del lòbul frontal, però el problema era que podia ferir altres parts del cervell i deixar al pacient en un estat gairebé vegetal. És un tractament que avui dia no s’aplica a causa de les destrosses al cervell que provocava aquesta operació. Avui dia, en casos molt puntuals, s’aplica la estereotàxia, una operació en la que s’introdueixen uns elèctrodes al cervell i es ‘crema’ la zona afectada sense ferir cap altre part del cervell. En el cas de l’electroshock, es tracta d’una descàrrega elèctrica al cervell que redueix símptomes. Avui dia es segueix aplicant en casos en que el pacient sofreix molt. Es considera una teràpia molt útil per a persones amb esquizofrènia molt greu o amb fortes depressions.
Vol afegir alguna qüestió sobre el tema de la meva recerca?
Trobo que és un tema realment interessant. El cinema ha fet molt de mal als centres psiquiàtrics i aquesta por encara es veu reflectida avui dia en la gent que ens visita. Per això considero molt bona tasca intentar fer desaparèixer aquests mites que tant mal ens han fet.
